Després de la proposta de Xavier Vendrell, posant un repte a CiU i al seu dirigent, Artur Mas, a CiU hi ha hagut una resposta lògica. Josep-Antoni Duran Lleida i Felip Puig han dit que era “una broma”, i la coral mediàtica de CiU s’ha llençat a la jugular de Xavier Vendrell, la calçotada... Però unes hores després, sembla que s’ha reflexionat i potser, recordant l’equivocació de fa uns anys de Jordi Pujol, enfront de la proposta de Carod-Rovira de formar un govern nacionalista, els sectors més sobiranistes de CiU s’han preguntat a ells mateixos: “i si acceptéssim el repte? Potser és l’última oportunitat que tenim si no volem estar vuit anys, com a mínim, a l’oposició. A més, com saltem la paret sense les bases i els electors d’ERC”. El mateix Artur Mas no s’ha tancat en banda i està reflexionant. Els telèfons de CiU bullen i els de la JNC es pregunten: “podem dir que no? És seriosa, la proposta d’ERC?”.  

Els sectors d'Esquerra que havien previst una simple maniobra -no Xavier Vendrell, conegut pel seu insubornable independentisme-, estan preocupats. Podria ser un bumerang per a ells.

Darrere les desqualificacions d'alguns dirigents i entorns mediàtics de CiU, comença a haver-hi el dubte de recollir el guant. "I si diguéssim que sí? Què diria ERC?".

La proposta de Xavier Vendrell, doncs, s'hauria de presentar dimecres al Parlament, i que tots veiéssim qui ha jugat. Els sobiranistes, la bona gent del país, que hi creu, no es mereix que es jugui amb ells i amb les seves aspiracions.

La nostra classe política, que cada dia està més i més desprestigiada, haurà d'explicar-se, tant si diu sí com no. I, si la proposta és seriosa, endavant, sense por, a afrontar els riscos. Perquè, si no, quin és el camí? L'Estatut és mort abans de néixer. L'Espanya plural no existeix. Quina és la fórmula per avançar i saltar la paret?