Ahir es va lliurar al Palau de la Generalitat el Memorial Cassià Just al cardenal Carlo Maria Martini, arquebisbe emèrit de la diòcesi de Milà, una de les grans figures del cristianisme que sempre s'ha caracteritzat per la seva obertura i fidelitat al Vaticà II.
El guardó que ha rebut Martini és una iniciativa molt reeixida de la Direcció General d'Afers Religiosos que va decidir, molt encertadament, que tingués el nom de l'insigne pare abat de Montserrat Cassià Maria Just, un dels eclesiàstics més rellevants i representatius de l'Església catalana del segle XX. El pare Cassià, com se'l coneixia en molts ambients, es va distingir per les seves posicions valentes i capdavanteres, en defensa de la catalanitat i del compromís amb els pobres i marginats, també en el si de l'Església. No endebades, Cassià Maria Just va advocar per un reconeixement dels drets dels homosexuals dins de l'Església i va encapçalar una munió d'iniciatives eclesials, socials i culturals.
D'aquí ve que el fet que el primer Memorial Cassià Just se li hagi concedit al cardenal Martini s'escau perfectament amb les finalitats d'aquesta distinció, que pretén reconèixer i interpretar la laïcitat en clau de "respecte a la diversitat, en el marc d'una societat moderna, justa i democràtica". Martini, efectivament, encarna del tot aquests valors i aquesta concepció de l'Església, tal com va demostrar al llarg dels més de vint anys que va estar al capdavant de l'arxidiòcesi de Milà i també per les seves reflexions intel·lectuals i el seu diàleg respectuós i sincer amb els no creients.
Martini ha estat durant molts anys la gran esperança blanca dels sectors oberts eclesials. Aquest jesuïta ferm defensor de la necessitat de la convocatòria d'un nou concili, el Vaticà III, ha sabut sintonitzar amb els desigs de canvi. Malauradament, Martini, malalt, no va poder recollir personalment el Memorial Cassià Just, en l'acte oficial celebrat ahir al Palau de la Generalitat i que va ser presidit pel vicepresident de la Generalitat Josep Lluís Carod-Rovira. No obstant això, va escriure un text que va ser llegit pel provincial dels jesuïtes catalans, Lluís Magriñà.
En les seves paraules es palesa perfectament quin és el seu tarannà i el seu estil eclesial. "Al llarg de tots aquests anys he après a dialogar. Sempre hi ha alguna cosa a aprendre en la postura del qui creiem el nostre adversari (...) Quan es té poder és fàcil deixar d'escoltar. Un acaba creient que percep tot el que succeeix al seu entorn. Dialogar suposa anar a trobar l'altre en el mateix pla que l'altre es troba. Llavors s'obren espais de comprensió engendrats pel mateix acte del diàleg." Les paraules de Martini són, contràriament als tòpics habituals del llenguatge eclesial, sinceres. L'avalen els fets d'una trajectòria eclesial al servei d'un rostre humà de l'Església. Com el pare Cassià.
