"Donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d'història (...) Els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins un Estat, dels pobles i de les nacionals o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària". Aquest text, que en molts cenacles polítics, socials o culturals de l'Estat espanyol seria titllat de radical i gairebé d'inacceptable correspon al document més conegut i emblemàtic de l'episcopat català del segle XX. Dissabte se celebrarà una sessió acadèmica al Monestir de Montserrat per commemorar el 25è aniversari de la carta col·lectiva Arrels cristianes de Catalunya. Una vegada més, Montserrat assumeix la tasca de suplència que darrerament li toca jugar, ja que els bisbes catalans no han convocat cap acte conjunt de celebració de l'aniversari d'un document que ha marcat decisivament la nostra Església.
La carta pastoral Arrels cristianes de Catalunya ha esdevingut un text de referència ineludible de l'Església catalana. El document aprofundeix no només en la identitat nacional i l'encarnació i el compromís de l'Església amb les legítimes aspiracions del poble català, sinó que també traspua una sensibilitat social i una atenció pels problemes de l'atur, la immigració, la pobresa i altres. Va ser un intent molt reeixit de posar-se al dia, a la llum del Concili Vaticà II, el que es coneix en el llenguatge eclesial com "aggiornamento". Malgrat que la carta reflecteix, doncs, un moment històric molt concret, continua conservant la seva vigència i el seu valor. Aquesta és l'opinió, per exemple, del monjo de Montserrat Bernabé Dalmau, un dels principals experts i analistes del document, autor del llibre 25 anys de les Arrels cristianes de Catalunya i que va avançar en una sèrie d'articles molt pedagògics publicats pel portal CatalunyaReligió.cat al llarg de diversos mesos.
El document que va veure la llum oficialment el 27 de desembre de 1985, obra en gran part de la mà i de l'estil de Joan Carrera, quan encara no era bisbe, és un fidel reflex dels anhels de renovació eclesial d'una època molt concreta, encapçalada per uns bisbes que es creien de debò el Vaticà II i que seguien l'estela, com subratlla Bernabé Dalmau, de l'arquebisbe de Tarragona Pont i Gol i del bisbe Vic Ramon Masnou. Quan es llegeix en la seva globalitat l'excel·lent document des de la nostra perspectiva actual, s'arriba a la conclusió que va ser "gairebé un miracle", tal com afirma Bernabé Dalmau. Però si es mira la composició de l'episcopat català que el va impulsar s'entén força bé el perquè del miracle. Els bisbes que el van signar i fer seu amb convenciment eren homes d'una gran talla humana, espiritual i sobretot pastoral. Un exemple viu és el bisbe Camprodon. Per tot plegat, quan s'observa quina és la situació actual de l'Església catalana, tot fent el paral·lelisme amb el que ha acabat passant amb el nou Estatut de Catalunya, s'arriba a la conclusió que més val la pena no tocar res i deixar-lo com estar. Sota uns possibles intents d'actualitzar-lo, en el fons, segur que es renunciaria als aspectes més agosaradament inèdits i s'optaria per arraconar-los definitivament en un calaix. Com a mínim ara encara es pot apel·lar a la validesa d'aquest document col·lectiu, plenament vigent. Arrels cristianes de Catalunya s'ha convertit, com expressa amb força poètica el passatge de la carta de Sant Pau als corintis, en el nostre tresor amb gerros de terrissa.
