A diferència dels polítics, no és gens usual que un bisbe o alt responsable eclesial publiqui les seves memòries i faci revelacions realment significatives. Ho va fer el cardenal Tarancón en les seves Confesiones i ara ho acaba de fer José María Cirarda.
Cirarda, que va ser bisbe de Santander, administrador apostòlic de Bilbao tres anys, bisbe de Còrdova i arquebisbe de Pamplona, ha publicat Recuerdos y Memorias, un testimoni excepcional d'una època ─els darrers anys del franquisme─ en què Govern i Església van topar frontalment pel "problema basc". D'entre el conjunt de fets històrics que ha explicat Cirarda amb un llenguatge clar i allunyat dels habituals tòpics eclesials, com ara els enfrontaments amb governadors civils, l'audiència que va mantenir amb Franco, la detenció per la policia del seu vicari general i l'empresonament d'un grapat de capellans ─els nomenaments de Setién i Añoveros─, destaca també un episodi que afecta directament l'Església catalana.
L'objectiu fonamental del Govern espanyol era desactivar l'Església catalana
José María Cirarda desvela que el juny de 1971, a punt de ser nomenat bisbe de Còrdova i ser rellevat a Bilbao per Antonio Añoveros, va estar a punt d'avortar-se tota l'operació que implicava el recanvi de set bisbes per eludir el dret de presentació del qual gaudia el govern franquista. En concret, segons explica fil per randa Cirarda, el nunci Dadaglio el va visitar el 26 de juliol a Bilbao per proposar-li anar a substituir l'arquebisbe Marcelo González... a Barcelona. Aquest havia decidit finalment marxar de Barcelona, després de constatar que la majoria de la diòcesi no el volia. Capellans, laics i religiosos van impulsar una campanya massiva per demanar-li que renunciés perquè reclamaven un bisbe català, la famosa campanya Volem bisbes catalans.
El Govern espanyol franquista, per impedir que fos nomenat arquebisbe de Barcelona l'aleshores bisbe de Girona, Narcís Jubany, va ordir una maniobra barroera per evitar-ho. El ministre d'Afers Exteriors, López Bravo, va exigir al nunci que es desplacés urgentment a Roma per aconseguir l'aprovació de la Santa Seu a aquesta jugada. Es tractava d'intentar desactivar la proposta de nomenar un bisbe català, tot proposant un bisbe basc, encara que s'hagués enfrontat amb el Govern. L'objectiu fonamental era desactivar l'Església catalana.
Per sort, el mateix Cirarda s'hi va negar i no es va voler plegar a l'estratègia franquista. L'argumentació que va usar i que reprodueix en les seves memòries és antològica: "El nomenament em sembla un disbarat. Contradiu, a més, la meva convicció que un bisbe ha de poder sintonitzar amb la gent de la seva diòcesi i parlar-li amb la llengua pròpia". El nunci, d'acord amb l'extraordinària narració de Cirarda, va assentir amb aquesta valenta postura i li va contestar: "A Roma pensen el mateix que vostè. És una proposició que porta in cauda venenum".
Les memòries de Cirarda mostren el perfil d'un eclesiàstic que va jugar un paper clau en l'Església espanyola durant més de trenta anys. Home d'una gran talla personal i intel·lectual, va exercir de pastor amb tacte, intel·ligència i gosadia en diferents diòcesis en moments molts delicats, sobretot a la seva etapa de Bilbao. Ara, a més, hem conegut gràcies a la seva sinceritat uns fets transcendentals de la història contemporània de l'Església catalana. Conèixer la història és imprescindible per poder afrontar el present i el futur. Més en uns moments com els actuals. Quaranta anys després, els sectors més ultres de l'Església i del poder polític estan intentant desnaturalitzar l'Església catalana amb els nomenaments de bisbes. La seva aposta fonamental és el relleu de l'arquebisbe de Barcelona. Curiosament, el candidat d'aquests sectors és l'actual bisbe de Terrassa, que va decidir per pròpia voluntat anar a estudiar al Seminari de Toledo, la diòcesi on va anar a parar Marcelo González després de sortir per cames de Barcelona.
