A les eleccions del 2006, el traspàs de la gestió dels aeroports catalans va protagonitzar alguns debats i algunes promeses per part de CiU, ERC i fins i tot, el PSC de forma més velada.
Fa quatre anys, era en boca de tothom que la major infraestructura de transport del país, l'aeroport de Barcelona, es trobava en una situació de coma induït per part d'AENA. Alguns van prometre que, de presidir la Generalitat, aconseguirien que aquest organisme públic que des de fa molts anys treballa al servei de l'ara privada companyia aèria Iberia, trauria les seves grapes d'El Prat. Com se sap, el PSC no ho va ni intentar, és més, no ha gosat ni tan sols plantejar la qüestió als seus superiors de Madrid, i encara més, els seus vint-i-cinc diputats no han perdut ni un segon a parlar-ne al Congrés. I pel que sembla, el debat en aquestes eleccions està mort en aquest sentit. Ahir s'inauguraven cinc noves rutes de llarga distància que operaran durant l'hivern. I tots contents. També opera la companyia de baix cost Ryanair, que per cert, disminuirà les seves operacions a Reus i a Girona, amb el conseqüent perjudici econòmic per a aquests territoris.
L'any 2007, empresaris i societat civil del país s'aplegaven en un acte multitudinari a l'IESE reclamant als polítics catalans i espanyols un canvi radical en les polítiques de gestió aeroportuària per permetre que El Prat desenvolupés el seu potencial com a aeroport intercontinental, plataforma logística del sud d'Europa. Aleshores tothom estava unit en la causa. Però més de tres anys després, aquell clam és silenci.
En canvi, des de Madrid sí que s'ha fet feina. Molta feina. Sense fer massa enrenou, fa uns mesos el Congrés espanyol aprovava una llei que recentralitza les competències en matèria de gestió de ports, unes competències que fins ara eren a mans de les autoritats portuàries corresponents, amb participació de les administracions del territori. Potser pot semblar secundari, però no ho és. Els ports també han de competir entre ells, com els aeroports de tot el món excepte els ubicats en frontera espanyola. Tarragona, València i Barcelona són tres ports vitals per a l'economia dels Països Catalans, que tenen ja alguns projectes en comú, però les seves capacitats estan minvades justament perquè no poden competir en tarifes i serveis. Només la seva ubicació geogràfica pot servir per a diferenciar-se. Lligats a Madrid, aquests ports no aconsegueixen constituir-se com una entrada de mercaderies asiàtiques a Europa. Mentrestant, bona part de la mercaderia xinesa que arriba a Europa triga tres dies més a vorejar territoris fins a arribar al port d'Amsterdam.
Durant la campanya electoral catalana, si es planteja algun debat econòmic seriós, també hauria d'incloure, de nou, la qüestió dels ports i els aeroports, que, lògicament, tenen un component clar de model d'Estat i de relacions Catalunya-Estat.
