I això l'honora, i segur que el farà passar a la història ben valorat pels seus amics, pels seus companys, i també pels seus enemics. Jordi Pujol durant anys, tossut, persistent, va intentar no sols entendre's amb Espanya, sinó que va fer el possible perquè les persones, les associacions i els partits que lluitaven per la independència, o tenien en la seva estratègia aquesta reivindicació, no tinguessin èxit. I així molts quedaren desplaçats, oblidats o depreciats per l'establiment pujolista. I va arribar fins al punt que els aparells de l'estat i les seves antenes el varen anomenar "español del año", en aquest cas concret pel diari ABC. I, a més, els sectors intel·lectuals i polítics de l'estat el varen presentar sempre com l'exemple d'un català, però que era bon espanyol. I és que Espanya sap afalagar, sap donar copets a l'esquena.

Però Pujol ja tenia, feia anys, la mosca darrere l'orella. I l'estat, el seu sistema financer i els seus grups mediàtics ja l'havien incordiat i desqualificat segons els convenia. Però la maduració de Jordi Pujol ve de llarg. En els últims 4 anys del seu mandat ja era conscient que la seva generació, i ell com a president de la Generalitat, no seria capaç de saltar la gran "paret" d'Espanya. Però en aquell temps va anar frenant els seus entorns polítics i fins i tot familiars perquè no es declaressin obertament independentistes.

Després de dubtar amb la seva successió, quan va optar per Artur Mas ho va fer amb una doble estratègia: frenar les possibilitats de Miquel Roca o Josep Antoni Duran i Lleida, als quals no veia capaços de saltar la paret d'Espanya, però els tenia un gran respecte i els té perquè com ell havien cregut, i potser encara creuen, en Espanya. I la segona, deixar la porta oberta a una nova estratègia diferent a la històrica del pujolisme.

Però la sortida de la Generalitat, la que ell va definir com a equivocació del nou Estatut, l'estratègia d'ERC d'intentar que el PSC anés cap al sobiranisme i el tripartit, varen convertir el Pujol governant amb el que a ell li agrada, el Pujol pensador, i les cartes no li lligaven. I mes a mes, any a any, s'ha començat a adonar que enfortir tant Espanya i la seva governabilitat possiblement ha estat un error pels interessos nacionals de Catalunya.

Ara Pujol continua sense ser independentista, però se n'adona, que en aquest món si no tens un estat ets invisible, i a causa de l'espoli econòmic que sofreix Catalunya, convertint-se en la última colònia d'Espanya, el Pujol patriota s'ha imposat al Pujol pragmàtic. I avui CiU, la resta de la classe política, els sectors intel·lectuals i una part del món econòmic saben que Jordi Pujol ja no posarà pals a les rodes al camí cap a la independència, perquè encara que li costi reconèixer-ho, és la única sortida.

El nostra col·lectiu, que havia tingut moltes diferències en el passat amb Jordi Pujol, respecta el Pujol referent, i el felicita per la seva capacitat de penediment i constricció.