Sacsejada la política espanyola novament per l’agenda basca, el Lehendakari torna a tenir el protagonisme mediàtic i polític que havia perdut durant la treva d’ETA i el procés de pau. Aquests dies de paraules gruixudes, ara que els creadors d’opinió de Madrid enyoren més que mai la moderació d’un Imaz en trànsit cap a un any sabàtic a l’estranger sense destí fixe, qui s’acosti a Juan José Ibarretxe comprovarà com el president basc aprofita qualsevol ocasió –encara que sigui en una conversa privada amb un grapat de persones– per fer prosel.litisme de la seva consulta. Si li pregunten
què passarà el 25 d’octubre de 2008, el president basc descol.locarà a l’interl.locutor amb una ràpida resposta: “Jo, el 25 d’octubre de l’any que ve, a les nou del matí, aniré a votar al meu col.legi electoral, a Laudio.”
Ibarretxe ho diu amb convicció, com si ja es veiés introduint la papareta il.legal en una urna il.legal en una consulta prohibida per l’Estat espanyol. “I no sóc cap boig” afegeix tot seguit. Qui se l’escolta no pot evitar preguntar-se si aquest home va de debó o tot és un gran “farol”. Perquè si Ibarretxe no es creu el que diu i ,en realitat , ens està venent una gran pel.lícula, l’hem de nominar a l’Òscar de Hollywood al millor actor protagonista, al millor guió i també al millor director.
El temps confirmarà les intencions del Lehendakari. De moment només podem preguntar-nos si s’atrevirà a impulsar una consulta no autoritzada que tindria uns efectes altament nocius per a l’actual sistema constitucional espanyol. Si anés a la confrontació democrática amb l’Estat, posaria al descobert davant d’Europa el conflicte basc. Ara mateix però, el full de ruta dissenyat per Ibarretxe té més interrogants que respostes. No està clara la direcció final. Per començar rebutja que la consulta legal o il.legal del 25 d’octubre de 2008 sigui autodeterminista. Insisteix que l’objectiu seria desbloquejar l’actual situació. Segon, el referèndum resolutiu previst pel 2010 sols es podrà convocar amb l’aval jurídic del govern espanyol. És a dir mai. Tercer, el Lehendakari i el seu govern no controlen el parlament basc. Hi ha un empat tècnic entre el bloc format pel PP-PSE i l’integrat pel PNB, Eusko Alkartasuna, Ezker Batua i Aralar. Una situació que converteix al grup de l’esquerra abertzale en l’àrbitre de la cambra de Vitòria. Quart, permetrà el sector autonomista del PNB que Ibarretxe arribi fins el final? Cinquè, la iniciativa del president d’Euskadi deixa fora a Navarra i no serveix per resoldre el conflicte basc. Tots els agents implicats tenen clar que la solució passa per dues meses, una formada per ETA i el Govern espanyol i una altra integrada pels partitst bascos. És l’esquema de la Proposta d’Anoeta que Batasuna va presentar a finals de 2004 inspirada en els plantejaments del president dels socialistes bascos, Jesús Egiguren. I sisè, el full de ruta d’Ibarretxe contè altes dosis electoralisme.
La legislatura basca hauria d’acabar al maig del 2009, i el Lehendakari preveu avançar a la tardor de l’any que ve –després de la consulta d’octubre– els comicis autonòmics. Busca rentabilitzar en vots un eventual enfrontament amb l’Estat, com ja va succeir al 2001, fagocitant una part important de la base electoral de l’esquerra abertzale. Mentrestant des de La Moncloa repeteixen un únic missatge per fer front al “desvarío” d’Ibarretxe: “Constitución, Constitución y Constitución.” La Carta Magna al cub és la recepta que volen aplicar als bascos els socialistes espanyols, descendents d’aquells liberals del XIX que cantaven aquesta cançó: “Trágala o muere / tú, servilón, / tú, que no quieres / Constitución. / Ya no la arrancas, / ni con palancas,/ de la nación. / Trágala, trágala.../ trágala, perro.” No cal dir qui és el gos en el cas que ens ocupa.
