La fi dels diaris i el futur de la informació' (Gallimard) és el llibre publicat per Bernard Poulet, redactor en cap del mensual L'Expansion', en què a la pregunta de cap a on va la premsa, respon que cap el cementiri, especialment la francesa. L'autor ha estat redactor en cap de L'Evénement du jeudi' i del setmanari Courrier International'.
Al llibre s'explica que la premsa francesa és més vulnerable que la d'altres estats ja que "la premsa generalista de qualitat estava en crisi profunda abans de l'any 2000", és a dir, abans de l'explosió d'Internet i de l'erosió dels ingressos publicitaris a la premsa de paper. Diaris i setmanaris francesos pateixen una erosió constant des de fa anys i una degradació de la seva situació financera, generant dèficits que augmenten cada any que passa, i això malgrat ser una de les més subvencionades del món occidental. Sorprèn l'autisme dels seus empresaris, que en els recents estats generals de la premsa escrita han evitat el debat sobre el futur per concentrar-se en obtenir més subvencions.
La major part dels empresaris del món de la premsa pertanyen a una elit que només els preocupa preservar la seva situació, no admeten la gravetat del problema i confien en mantenir-se el màxim de temps possible. L'única solució que se'ls acut és la reducció de costos, és a dir, de l'equip de periodistes, reduir el nombre de pàgines, fer els articles més curts, suprimir els corresponsals. Pel mateix preu els diaris ofereixen un pitjor servei als lectors i això porta a la disminució de vendes i també de la publicitat. Hi ha molts empresaris que pensen que aquesta crisi passarà, com les anteriors, i es limiten a estendre la ma per rebre més subvencions.
El model econòmic es desintegra
Poulet diu que el director de Le Monde', Eric Fottorino, ha escrit que "el model econòmic sobre el qual vam construir el nostre producte des de fa decennis es desintegra a ulls vista", i es refereix al que està passant a la immensa majoria de diaris europeus i nord-americans. Econòmicament els diaris d'informació general estan basats en dos pilars: la publicitat i els lectors. Amb Internet i els diaris gratuïts, la publicitat ha marxat dels diaris de pagament. Els lectors de la premsa generalista de qualitat disminueixen i envelleixen. A base de multiplicar els plans de sortides voluntàries per retallar costos, els diaris s'han acostat a nivell de contingut a la premsa gratuïta. Aquesta premsa té una forta penetració a França i l'èxit dels gratuïts és degut a la mediocritat de l'oferta redaccional de la premsa de pagament.
Hi ha excepcions com el cas del setmanari "Les Echos", dirigit a les empreses, a les que no els importa pagar cara una informació de qualitat. Diaris que es dirigeixen a un públic determinat se'n surten prou bé perquè responen a una demanda exigent, com és el cas del setmanari Courrier International'. Setmanaris com Le Point' i Marianne' van millor que la resta perquè han sabut crear una identitat i una comunitat de lectors que es reconeixen en aquestes publicacions. Es el cas també del setmanari britànic The Economist'. Ara bé, ni Le Point' ni Marianne' se salven de la baixada de publicitat.
Sobre el futur de la professió periodística, l'autor afirma que d'aquí deu anys no tindrà res a veure amb l'actualitat. Avui dia, el periodista és un productor d'informació que en el futur es convertirà en un tècnic de la informació, com a les cadenes informatives en que ningú és especialista en res i on els periodistes produeixen en cadena temes estàndard. No creu que desaparegui la informació de qualitat, sinó que quedarà reservada per a una elit capaç de pagar-ne el seu preu car.
