Marc Guerrero.

Aquest partit no solament és el tercer a nivell de la Unió Europea, ans compta amb figures molt significatives en les seves fileres. Entre elles el vicepresident de la Comissió Europea i comissari europeu per a assumptes econòmics Olli Rehn i el secretari general de l'OTAN Anders Rasmussen.

A diferència d'alguns catalans acomplexats, que amaguen la seva condició o que fins i tot se'n disculpen quan agafen l'avió, Guerrero es presenta com el que és, i no solament ha guanyat un tercer mandat com a número dos de l'ALDE sino que la delegació de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) al congrés ha aconseguit que s'aprovés una moció en favor del dret a l'auto-determinació del nostre país.

La mocíó no és solament un gest simbòlic, ans demostració palpable de moltes coses. En primer lloc, que a Europa cada cop es veu més clarament que Catalunya avança amb decisió per a posar fi a tres segles de submissió. En segon lloc, que les organitzacions i personalitats europees no solament no miren d'obstaculitzar el procés ans que gradualment s'hi involucren. Sovint discretament, però també en ocasions com aquesta amb plena llum. En tercer, que els catalans triomfem quan ens mostrem com som al món, i fracassem quan volem fer el paper d'espanyols. Podem ser campions catalans o perdedors espanyols, no hi ha tercera via. Quart, que la llibertat no és de franc, i que independència i responsabilitat són dues cares de la mateixa moneda.

Pel que fa al paper de les institucions europees, l'aprovació d'aquesta esmena confirma que la propaganda i les amenaces espanyoles sobre la nostra exclusió no tenen fonament. Qui corre el risc de ser exclosa d'Europa no és Catalunya. Fa una setmana Europea ja va triar Catalunya, en votar definitivament el Corredor Mediterrani, posant fi a la fantasia madrilenya de perforar els Pirineus Aragonesos. Ara el partit del Comissari Europeu Rehn ha votat també a favor de Catalunya. A favor de la seva llibertat. I evidentment no ho ha fet amb l'idea d'excloure el nostre país un cop lliure.

Atenció però: la llibertat té un preu. A la vida res no és de franc. L'ALDE és el partit de Rehn, el comissari de l'euro. També és el partit de Rasmussen, el cap de l'OTAN. Aquestes dues figures representen dos aspectes molt importants de la independència de Catalunya, examinem-los breument.

Pel que fa a Rehn, una de les seves preocupacions és l'euro i l'estabilitat econòmica d'Europa. Rehn sap, com sap tota Europa, que Espanya no pot assumir sense Catalunya el seu actual deute nacional. Hauria de sortir de l'euro i devaluar, amb un efecte dòmino d'imprevisibles conseqüències i una gran confusió legal sobre el seu deute (els bons espanyols en euros els hauria de tornar Madrid en euros o en la seva moneda nacional?). Per tant és previsible que demani a Catalunya que assumeixi una part proporcional d'aquest deute, a canvi de mediar amb Madrid. Aquest pot ser un punt clau quan a la UE li arribi el moment de forçar Espanya a reconèixer la independència de Catalunya. Ens correspon doncs ser-ne conscients i anar preparant la nostra posició negociadora.

Pel que fa a Rasmussen, dirigeix una aliança basada en el principi de la seguretat col.lectiva. Els seus membres formen part d'una estructura militar integrada, assumeixen obligacions diverses, i participen en operacions fora d'àrea. Aquestes responsabilitats són part del preu que paguen per ser lliures els seus membres. Catalunya no en pot ser cap excepció. Un cop lliures Rasmussen ens trucarà.

La primera trucada potser serà protocol.lària i de felicitació. Després però vindran altres trucades, de naturalesa molt diferent. Veurem les nostres tropes viatjar lluny, molt lluny, potser a llocs que no sabrem ni situar al mapa. Alguns no tornaran. Quan això passi, recordarem que la llibertat té un preu i ens vindran al cap les imatges d'un cap de setmana de tardor a Londres, on el partit del secretari general de l'OTAN va donar suport a la nostra llibertat sense dir, no calia, que no seria de franc. La llibertat no ho és mai.