La llei per la qual es reconeixen i amplien els drets i s’estableixen mesures a favor dels que van patir persecució i violència durant la Guerra Civil i la Dictadura, altrament coneguda com Llei de la memòria històrica, és el paradigma de la línia que ha mantingut el govern espanyol respecte Catalunya i els grups parlamentaris que la representen al Congrés dels Diputats. I això es resumeix en un incompliment dels compromisos adquirits al principi de la legislatura.
El 16 de gener de 2004, tant El Periódico de Catalunya com La Vanguardia asseguraven que l’executiu de José Luis Rodríguez Zapatero estava impulsant una llei que permetria, entre altres coses, anul.lar el judici que condemnava el president de la Generalitat, Lluís Companys, a morir afusellat per l’exèrcit franquista. Un cop aprovada la llei, s’ha vist que aquesta promesa ha quedat al calaix de l’oblit. La persona que va encarnar el compromís de fer justícia amb el president Companys, la vicepresidenta primera, María Teresa Fernández de la Vega, va dir ara fa una setmana que ni ella ni el seu govern no es van comprometre a anul.lar la sentència. Assegurava que l’objectiu era donar "satisfacció moral i jurídica" a les víctimes de la Guerra Civil i del Franquisme i que això no es podria traduir en res més que no fos un "homenatge" a aquestes persones.

Després de contrastar amb els periodistes que es van encarregar de les informacions de 2004, en què s’anunciava l’anul.lació del judici de Companys, hem constatat que va ser la mateixa María Teresa Fernández de la Vega qui va assumir el compromís del seu executiu amb el president afusellat. I que darrere la fórmula de donar "satisfacció jurídica" no hi havia res més que la intenció de revocar la sentència. Tot plegat amb l’agreujant que l’anunci el donava, precisament, al castell de Montjuïc, durant un acte d’homenatge a la figura de Lluís Companys. Per acabar, una dada: dels grups catalans del Congrés, només ERC va votar en contra de la Llei. CiU, IC-V i els 21 diputats del PSC van donar-hi suport.