Dir les veritats no et converteix, necessàriament, en algú poc popular. Vivim en el temps de l'eufemisme constant i els ciutadans agraeixen quan algú els parla clar. Com el president Pujol, que aquesta setmana passada ha tornat a constatar l'admiració que desperta Ebre enllà, a la Universitat Rey Juan Carlos I, a Aranjuez.
Madrid ·
És cert que l'expresident de la Generalitat no hi anava a parlar de les relacions entre Catalunya i estat espanyol. És cert que no hi va fer una proclama independentista convencional (entre d'altres coses, perquè el seu discurs no ha estat mai unidireccional; és complex, interessant, amb gruix). Però va recordar al públic que l'escoltava (durant quatre hores de conversa, la meitat fent tertúlia amb el periodista Enric Juliana) que el model autonòmic ha tocat fons. Que o bé es torna a un sistema de singularització només per aquelles nacions amb voluntat real d'autogovern o els catalans emprendran un camí sense retorn. Les coses, va dir, estan "fatal", en el seu pitjor moment des del final de la dictadura.
Pujol, però, va tenir la intel•ligència i la murrieria de dedicar bona part de la intervenció a defensar el paper d'Alemanya a Europa. El paper de qui treballa i paga. El paper d'un país que va remuntar després de la Segona Guerra Mundial queixant-se ben poc i "dient la veritat i fabricant Mercedes". El públic universitari de seguida va fer el paral•lelisme: qui és l'Alemanya espanyola? Com se senten els catalans, quan han d'estibar la corda d'un Estat mesell que a sobre els castiga i els humilia tant com pot? Què pensen aquells ciutadans, encara del seu mateix Estat, obligats a quotes de solidaritat desorbitades, que acaben perjudicant el seu dia a dia? Com es pot negar el dret a decidir a aquells que són espoliats des de fa anys i, al mateix temps, condemnats a fer de locomotora de la recuperació?
Curiosament, ningú li va portar la contrària ni va sortir en defensa del café para todos. Els espanyols també n'estan ben tipus d'un sistema que identifiquen amb el malbaratament, aguditzat en temps de crisi, i no pas com la manera més justa i equitativa de repartir la despesa social. Per això, la claredat del discurs del president Pujol els apassiona, perquè els seus polítics no tenen el coratge de dir les coses pel seu nom. D'admetre que allò que, a finals dels anys setanta, semblava la gran solució per diluir la identitat catalana, gallega i basca ha acabat per fer figa. El PSOE no s'atreveix a desmuntar un invent que sent com a propi (i com a ariet al govern Rajoy) i el PP pensa que qui dia passa, any empeny (i si pot ser amb més recentralització, millor). Només parla clar Rosa Díez, però amb un discurs demagògic i jacobí. El gruix dels espanyols estan amb la diagnosi que es fa des del nacionalisme català, tot i que majoritàriament discrepen de les alternatives.
A Aranjuez, però, algun dels alumnes va admetre públicament que Espanya necessita "homes d'Estat" com el polític català. Cert. Ningú es va atrevir dir, però, quin és l'Estat que té avui al cap al president. Paradoxa: Espanya l'admira i alhora es nega a respectar el seu poble, el de Catalunya.
