No cal pas empassar-se llibrots de filòsofs o sociòlegs pessimistes per persuadir-se que la llibertat és una condició inaferrable. N'hi ha prou de ser veí de Lleida, una mica granat i amb força tardes lliures per haver pogut assistir, durant aquests últims 15 anys, a les inauguracions de l'Auditori Enric Granados, el Parc Científic i Tecnològic de Gardeny així com als actes centrals (o qui sap què) del setè centenari de la Universitat de Lleida. I de treure el cap, a finals d'aquest mes, a la reinauguració de la Llotja de Lleida. N'hi ha prou d'haver tafanejat en aquestes estrenes oficials, i de fer-ho en la que s'atansa, dèiem, per constatar que sempre, invariablement, rere un estol de policies, i no ben bé per protegir-nos-en, hi ha un borbó. Com a mínim.
Sofia, tota sola, o Joan Carles, igualment sol. Però també, plegats, Felip i Letizia, o com d'aquí a uns dies, els susdits reis: tots dos presidiran el 23 de març, per expressa invitació de la Paeria, la inauguració oficial del Teatre i Palau de Congressos de Lleida, la Llotja.
Construir grans equipaments públics i programar-hi activitats culturals d'alta volada; commemorar antiguitats rodones d'institucions que encarnen l'ambició per la més elevada sapiència. Tot plegat respon a una projecció ideal de nosaltres mateixos en l'àmbit que resulta més propici per a aquest tipus d'operacions, la cultura, el regne que agermana coneixement i llibertat i que, òbviament, no té res a veure amb els borbons. Però les autoritats de la ciutat, no pas per una vergonyant propensió al vassallatge, sinó per recordar-nos que les realitzacions de l'esperit són sempre temptatives, tenen a bé de convocar, sempre que poden, un (o dos) representants d'aquest llinatge, funest per a aquests Països i d'una persistència tal que seran ells, i no pas els llibrots de filòsofs pessimistes, els que ens acabaran convencent que això de la llibertat és una cosa inaferrable.
