Sembla que al relat de la Transició com a reeixit procés de reconciliació nacional se n'hi ha superposat un altre, discretament però efectiva i gràcies al simulacre d'oblit que va imposar el primer, segons el qual la Guerra Civil va ser un autèntic garbuix, inintel·ligible en termes estrictament polítics, esmunyedís a qualsevol distinció maniquea entre bàndols i definitivament inapropiat per reconèixer-hi una tradició política pròpia.



Aquest relat, útil a les necessitats adaptatives dels postfraquistes que van tutelar la Transició, pressiona de tal manera les interpretacions del passat d'alguns demòcrates diguem-ne no sobrevinguts que, posats a decidir, per exemple, què en fan, d'un monòlit feixista als caiguts, opten per convertir-lo en un bonista i asèptic monument d'homenatge a la pau que res no dirà de la continuïtat històrica entre les lluites polítiques de llavors i d'ara. Per què al catalanisme progressista i demòcrata del segle XXI no se li acut transformar una mola feixista en un tribut simbòlic a la Catalunya republicana i els seus defensors?

Ho diem a propòsit de la decisió de l'ajuntament de Torregrossa (Pla d'Urgell) de convertir el monòlit franquista dels jardins municipals en un monument "a la pau i entesa": el PSC, que hi té majoria absoluta, la va adoptar al ple del juliol com a alternativa a la moció que havia presentat ERC a favor d'exiliar la pedra al cementiri del poble -dijous passat, el grup d'ERC, a fi d'explicar la seua proposta, va fer a mans dels veïns una circular en què manifestava el seu rebuig a la presència de símbols tant de vencedors com de vençuts. I ho diem conscients de la bona fe que inspira decisions com aquesta en un poble on les divisions entre bàndols conserven certes vigències. Però ho diem, sobretot, convençuts que gestos com aquest no són una mena de síntesi hegeliana entre realitats antitètiques, sinó expressions de la impotència política dels uns i de la victòria pòstuma del règim dels altres.