Existeix un país on n’hi ha prou que l’immigrant en parli la llengua perquè, immediatament, deixi de ser-hi un estrany. Si aquest país tingués color propi als mapes oficials bé podria guanyar-se el tòpic de ser un dels territoris menys nacionalistes del món. (Un aclariment a propòsit de l’immigrant: que deixi de ser-hi un estrany no vol pas dir que hi tingui garantits l’estatus de legalitat ni una vida material digna; i un altre a propòsit del país: efectivament, es tracta de Catalunya i, en bona mesura, també del País Valencià i les Illes).
Però com que aquest país, fins avui, comparteix color amb dos estats, són pocs els qui coneixen la laxitud dels seus criteris a l'hora de naturalitzar els forasters. És més: corre la inversemblant brama que es tracta d'un país obsedit amb la seua identitat, d'un patriotisme tronat i excloent. També es comenta que alguns dels qui la fan córrer havien estat immigrants i avui són membres d'un partit polític minoritari ─això, francament, ja no ens ho empassem. L'Ajuntament de Lleida ─una de les ciutats d'aquests país─ ha anunciat que la futura carta de drets i deures dels immigrants inclourà l'obligació que els susdits coneguin el català. Es compten per milers els qui s'han afanyat a recordar que no existeixen mecanismes legals per obligar-los-hi. També se n'hi compten els qui, per aquest motiu, s'han sentit alleujats. Adoni's lector, si n'és poc, de nacionalista, aquest país.