Europa ha estat i és un anhel de llibertat. Durant anys, el catalanisme ha intentat cercar a Europa allò que Espanya li ha negat. Des de la Transició -i fins i tot abans- tots els partits han tingut un ull posat a Europa. Europeïsta convençut, Jordi Pujol va saber aprofitar millor que cap altre polític de l'Estat l'ingrés d'Espanya a la Unió Europea. Els 80 van ser anys de reconstrucció nacional amb una clara vocació de participar i ser importants a Brussel·les. Per tot plegat, Pujol es va implicar en la creació del Comitè de les Regions, que havia de ser molt més que l'òrgan residual i inútil que és ara, o va aconseguir crear el grup dels quatre motors d'Europa.
L'aliança estratègica amb Baden-Württemberg, Llombardia i Roine-Alps va permetre situar al mapa industrial europeu Catalunya a principis dels 90. Va ser una iniciativa útil que poc a poc van anar abandonant els governs de CiU, tant per les pressions de Madrid com l'estancament de la integració de les regions a Europa. I és que amb els anys, el que abans eren anhels i bons propòsits de futur s'han convertit en frustració i nul·les expectatives. Europa s'ha convertit en un territori dels estats vedat a les regions.
Tot això ha convertit l'europeïsme de convicció que practicava Catalunya en europeïsme de paraula. I amb la boca petita. Es tracta, Però, d'una frustració que no parteix de cap problema europeu sinó d'un problema estrictament espanyol. Ho va recordar la setmana passada el president del Parlament Europeu, Hans-Gert Pöttering, dient als catalans que no poden exigir a la Unió Europea allò que ni tan sols demanen a Espanya. Pöttering va posar sobre la taula el que és una evidència també a Europa: Catalunya no té cap estat que la defensi. Al Congrés de Diputats, al Parlament Europeu o a les Nacions Unides, Espanya no té en compte els interessos de Catalunya.
Així doncs, cal omplir el buit que Espanya fa a Brussel·les amb Eurodiputats que representin Catalunya. Potser és veritat, com defensen el defenestrat Ignasi Guardans i el socialista Raimon Obiols, que el paper d'un eurodiputat no és anar a representar un territori, però és que Catalunya no té cap més lloc per fer sentir la seva veu. s l'única escletxa per arribar a Brussel·les sense fer escala a Madrid.
Que Espanya no ens defensi i que, per aquest motiu, Europa ens ignori, no vol dir que haguem d'anar a Brussel·les a defensar directives sobre la seguretat als aeroports. Caldria actuar com a lobby català.
I, en aquest sentit, és una passa important que Ramon Tremosa i Oriol Junqueras encapçalin les candidatures de CiU i ERC al Parlament Europeu. No hi ha llista nacionalista conjunta, però de ser escollits aquest dos parlamentaris que, per cert, són amics, la veu de Catalunya estarà assegurada a Europa.
Això, però, com va advertir Pöttering, només servirà si CiU i ERC actuen conseqüentment a Espanya. No es pot repetir l'espectacle de les últimes legislatures al Parlament espanyol; CiU i ERC, independentment de qui governi a Catalunya, no es poden permetre el luxe d'enfrontar-se mútuament. L'enemic no és a Brussel·les ni a Estrasburg, sinó al centre de la península.
