A aquestes alçades de la campanya, ja es pot dir que l'esperit que va moure a desenes de milers de catalans a sortir al carrer a exigir una resposta contundent a la retallada de l'Estatut morirà a les urnes aquest diumenge. La gent omplia els carrers massivament demanant una resposta que ens tragués del carrer sense sortida de l'autonomisme, reclamant ambició nacional als seus polítics, un nou full de ruta que ens conduís fins a la plenitud nacional com a país. Més orgull, més autoestima, més valentia, més imaginació, més lideratge, etc.

Si no hi ha cap sorpresa, aquest diumenge hi haurà una victòria contundent de l'autonomisme, mentre que l'independentisme pot quedar reduït i fragmentat. Què ha passat en quatre mesos? Primer, que potser vam exagerar entre tots plegats el que la gent volia expressar aquell 10 de juliol. Ens ho vam mirar amb un mirall excessivament entusiasta i potser no va passar de ser un moment de ràbia, d'indignació momentània, que amb el temps, s'ha anat refredant, com passa sovint a Catalunya. En segon lloc, durant aquest temps, l'independentisme tampoc ha ofert una imatge excessivament positiva, plena de baralles internes, querelles intestines i egos desbocats que només serveixen per avançar cap a la fragmentació, la marginalitat i allunyar els possibles electors. I en tercer lloc, part de l'autonomisme ha sabut fer cants de sirena a sectors sobiranistes, que davant tanta dispersió i desorientació optaran pel mal menor.

s veritat que res serà igual a partit del 28-N, perquè hi ha un país en moviment, però tant els que governin com els que estiguin a l'oposició i es considerin sobiranistes, hauran de fer una reflexió profunda perquè hi ha alguna cosa que no quadra: o la manifestació del 10-J va ser un miratge, o part de la classe política catalana no va entendre el missatge.