Vuit anys després d'haver accedit al càrrec, Jordi Porta donarà el relleu aquest dissabte a Muriel Casals com a president d'Òmnium. L'adéu de Porta tancarà un cicle marcat pel retorn de l'entitat a la primera línia política i social. Convé recordar ara com estava Òmnium el 2002, una associació anquilosada i tancada en si mateixa. L'estat de l'antiga seu al Palau Dalmases n'era la millor metàfora de tot plegat.
En el període en què ha estat liderant el projecte renovador, Porta no ho ha tingut fàcil. El context polític, amb la ja eterna baralla entre Esquerra i Convergència, no hi ha ajudat gens. Malgrat aquest context de tempesta la capacitat de diàleg de Porta i de part de la junta que ha liderat ha permès governar el vaixell per arribar a bon port. En aquest sentit, cal dir que el programa electoral amb què es va presentar el 2002 està pràcticament complert.
A nivell intern, el més destacat d'aquest vuit anys ha estat l'obertura a la joventut. L'edat mitjana dels socis ha baixat i ja no es veu l'associació com una entitat lligada al resistencialisme franquista. Sense perdre les essències s'han aconseguit renovar les formes i connectar amb els que han de protagonitzar el catalanisme en aquest segle XXI.
Però potser l'època Porta serà més recordada per haver recuperat la influència de l'entitat. Òmnium torna a ser una veu forta en qualsevol procés polític que tingui lloc a Catalunya. Ho va ser en tot el procés de negociació de l'Estatut, mobilitzant la gent quan calia. Sense Òmnium hagués estat impossible la gran manifestació sobiranista que es va fer contra la retallada al Congrés de Diputats. Malauradament, però, tot aquell moviment va tenir un resultat precipitat del que encara avui en paguem les conseqüències.
També les consultes populars que s'han celebrat recentment són èxit imputables a tot el catalanisme, però on sens dubte el discurs valent de la junta de Porta hi ha tingut molt a veure. S'ha desafiat d'aquesta manera la bel·ligerància de l'Estat i la indecisió de CiU i ERC davant d'un procés que els marca un camí en què necessitaran un coratge polític que no han tingut en els darrers anys.
Per tot plegat cal considerar un èxit els darrers anys de l'entitat. El camí que s'ha fet és bo, però cal que els que ara entrin a la junta i la nova presidenta hi perseverin. Igual que els darrers els pròxims seran anys durs en què seran molts els que voldran apagar la flama del catalanisme renovat i desacomplexat que ja no té cap límit mental.
