Brussel·les · Per què? Perquè en l'ofensiva espanyolitzadora que ha emprès Madrid -i que anirà a més, que ningú en dubti- no hi ha marge per l'empat. Això és com anar en bicicleta: si deixem de pedalar, caiem.

Ha plogut molt des d'aquella Europa de les nacions per la que van treballar persones com Max Cahner. A força de patacades, la fe cega en el paper protector dels vells estats europeus s'ha esvaït. El gruix del catalanisme ha entès que a Brussel·les només s'hi pot ser amb un Estat propi, que empenyi cap a una UE federal. Per això, avui, defensar-hi la nació catalana --tota, de nord a sud i d'est a oest-- significa reivindicar que aquest país és un subjecte polític i, per tant, amb dret a decidir lliurement el seu futur.

Ara que la llista unitària dels partidaris de la consulta al Principat ha quedat descartada --si la decisió és encertada o no ho dirà el pas del temps-- és hora de no perdre temps: construir una estratègia nacional nord enllà per als propers mesos i anys. Cal, ara més que mai, la unitat que van construir els eurodiputats de CDC, ERC i ICV.

El moment actual és extraordinari i, per això, els ciutadans necessiten saber que els seus partits, més enllà de les legítimes diferències en el programa social i econòmic, no vacil·laran a l'hora de tenir una veu comuna a Europa per blindar-hi els drets nacionals que compartim els territoris de parla i cultura catalanes, amb independència del procés polític que viu cadascun d'ells. Els programes electorals han de servir per certificar el compromís per portar a l'eurocambra el clam de la Via Catalana

Unitat s'escriu amb t. De Tremosa, de Terricabras, d'Urtasun. De tots els que hi vulguin ser. Des de Compromís al PSM-Entesa Nacionalista, passant per les CUP. Tant de bo siguin molts.