Milers de catalans homenatgen, cada Onze de Setembre, el conseller en cap de Barcelona Rafael Casanova que, el 1714, va defensar la ciutat de les tropes invasores de Felip V, així com tots els màrtirs que han patit persecució i mort per part de les tropes ocupants de la nació catalana. Cada any, també és habitual que l'espanyolisme implantat a Catalunya -el de dretes i, més recentment, el d'esquerres- negui tota legitimitat històrica a l'ofrena floral, adduint kafkianes teories pseudohistòriques. També hi ha qui voldria convertir la Diada en una festa cívica, sense cap rerefons històric ni reivindicatiu, ignorant o ocultant el sentit real de la jornada. La commemoració del primer Onze de Setembre, de fet, enfonsa les seves arrels ja al 1886, en què Santa Maria del Mar va acollir una missa "en sufragi dels qui moriren defensant les llibertats catalanes".
L'estàtua a Rafael Casanova, emplaçada actualment a la confluència entre els carrers Alí Bei, Sant Pere i Girona, l'indret on es considera que va caure abatut per una bala enemiga, és un bon exemple de les vicissituds històriques que ha patit el catalanisme al seu propi país. En uns moments de poca memòria històrica, convé rellegir l'obra de Joan Crexell El monument a Rafael Casanova, en què ja detallava, el 1985, les anades i vingudes que ha patit l'estàtua al llarg de la història i les fal·làcies que el nacionalisme espanyol ha volgut versar sobre la Diada.
Una estàtua de 12.500 pessetes
La construcció de l'estàtua a Rafael Casanova va projectar-se el 1883, juntament amb set estàtues més que representessin personatges il·lustres de la història de Catalunya, com Guifré el Pelós, Roger de Llúria, Miquel Desclot... Les estàtutes -que havien de fer 12 pams i per les quals l'Ajuntament de Barcelona en pagaria 12.500 pessetes- havien de servir per decorar el saló de Sant Joan (actual passeig de Lluís Companys) de cara a l'Exposició Universal que Barcelona acolliria el 1888.
L'intervencionisme amb què Madrid dictava les lleis espanyoles propiciaria que, el 1889, l'estàtua a Rafael Casanova comencés a polititzar-se. Aquell any es va publicar el nou Codi Civil espanyol, que, a pràctica, sentenciava de mort el Dret Civil Català. Entre els nombrosos actes de protesta que la llei va motivar entre la societat catalana de l'època, un nucli d'universitaris barcelonins va organitzar una exitosa manifestació que va finalitzar amb un "tribut d'homenatge i enyorament a l'hèroe de les llibertats catalanes, en Rafael Casanova, darrer conseller en Cap de Barcelona".
1892, la Diada es consolida
L'efervescència catalanista que van provocar els actes de protesta contra el Codi Civil espanyol va provocar que, el 1892, el Foment Catalanista per a la Sembra dels Ideals Patriòtics a les Barriades Populars de Barcelona celebrés una "sessió necrològica dedicada a commemorar l'Onze de Setembre de 1714 i a enaltir la memòria de tots els màrtirs de les llibertats catalanes". Aquesta seria la segona i definitiva vegada que el catalanisme cívicopolític intentava instaurar l'11 de Setembre com a Diada Nacional de Catalunya, després que d'altres sectors també catalanistes haguessin intentat commemorar el Corpus de Sang.
L'Onze i l'estàtua
Existint, d'una banda, una estàtua que homenatjava l'heroic Rafael Casanova i, de l'altra, havent-se instaurat una diada perquè el catalanisme homenatgés els seus màrtirs, no tardaria gaire en aparèixer algú que decidís ofrenar l'estàtua de Casanova l'Onze de Setembre. Aquest fet va ocórrer el 1894, quan Josep Serrat va depositar una branques de llorer als peus de l'estàtua la vigília de la Diada. El 1987, set joves van protagonitzar el primer homenatge col·lectiu a l'estàtua: "En arribar-hi davant, van trobar-se amb la desagradable sorpresa que hi havia un agent de policia molt a prop del monument (...). Cal remembrar les paraules profètiques d'un dels acompanyants, l'Arístides Danyans, qui digué que l'acte que acabaven de celebrar tindria una enorme trascendència i que aquella gesta seria imitada per molts altres".
1901, punt d'inflexió
El 1901, any en què la Lliga Regionalista va presentar-se per primer cop a unes eleccions, aconseguint un gran èxit, també va ser l'any en què la Diada va prendre un nou caire. Aquella Diada, el governador civil de Barcelona va fer detenir una trentena de joves que rendien honors a l'estàtua. La Unió Catalanista va convocar un acte de desgreuge el diumenge següent, que va reunir entre 10.000 i 15.000 persones: "Ara és de justícia que si se'ls ha processat, que també se'ns processi a nosaltres!", proclamaven els organitzadors. Aquell 1901 va marcar "el desvetllament popular de la diada", en paraules de Vicenç A. Ballester, qui afegiria: "vint-i-quatre hores de presó de tant pocs, feren pensar a molts".
Després de cinc anys de relativa calma en homenatges a Rafael Casanova i els màrtirs catalans, l'estàtua va patir un atemptat lerrouxista el 1906, pocs dies abans d'un gran míting que tenia previst realitzar-hi la Solidaritat Catalana. La indignació que l'atemptat va generar arreu del país va ser tal que, al cap de pocs dies, l'estàtua va ser coberta d'immediat de flors i corones. Segons Crexell, "la institucionalització de la Diada de l'Onze de setembre era ja una realitat a nivell popular, a l'igual que les ofrenes florals a l'estàtua durant aquell dia".
El 1913 seria el primer any en què l'Ajuntament de Barcelona s'adheriria formalment a l'homenatge. Aquest també seria el primer any en què la Joventut Catalanista Els Néts dels Almogàvers va començar a commemorar la Diada al Fossar de les Moreres.
El 1914, bicentenari de la desfeta, un clam popular va demanar que l'estàtua fos traslladada del saló de Sant Joan a l'actual ubicació. Tot i que el trasllat es va fer efectiu, aquell any no se celebraria la Diada per culpa de l'esclat de la Gran Guerra. Aquell Onze de Setembre, però, va veure engendrar un dels pocs poemes dedicats a l'estàtua que existeixen:
D'un canó i d'una campana
que tocava a sometent,
el metall tornat a fondre
tal vegada contemplem.
Oh, Rafael de Casanova,
invictíssim Conceller!
per la nostra recordança
i a vostra causa fidels,
quin serà el gran dia
que vostra estàtua fonguem
i el metall, altra vegada,
torni a ésser lo que va ésser:
canó de ventre de flames,
campana de sometent?
