"Al Fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor". Els històrics versos de Frederic Soler Pitarra deriven, actualment, en la frase "Al Fossar de les Moreres no hi parla cap traïdor". Amb aquest lema, partits, grupúsculs i energúmens violen, any rere any, la memòria dels caiguts per Catalunya. Els uns, prenent el Fossar com un espai més, apte per fer-hi qualsevol tipus de discurs de poca volada que tan sols busca els rèdits a curt termini. Els altres, acusant-se mútuament de traïdors, venuts i botiflers. Tots, en el seu conjunt, s'omplen la boca recordant els màrtirs de 1714, però participen d'un espectacle indigne de qualsevol país europeu.
Qui s'asseu per terra a contemplar l'Arc del Triomf de París, de seguida és instat a posar-se dempeus per part dels gendarmes allí presents. Qui es posa a cridar sense motiu a Dachau, de seguida és comminat a guardar silenci. Qualsevol nació té una sèrie de llocs sagrats que ni els propis ciutadans ni els visitants poden profanar. Als Països Catalans, segons sembla, el Fossar de les Moreres no arriba a aquesta categoria d'espai sagrat, per bé que tothom, hipòcritament, així ho considera. Durant massa anys, els actes al Fossar s'han convertit en un espectacle indigne dels ossos que descansen sota aquella terra, sense res a veure amb l'originari homenatge que van començar a organitzar la Joventut Catalanista Els Néts dels Almogàvers, el 1913. Fa tres anys, el president Pasqual Maragall va arribar a la mateixa conclusió respecte l'ofrena floral a l'estàtua de Rafael Casanova, optant per traslladar la commemoració oficial a un altre espai.

Segons exposa el web especialitzat en etnografia i cultura popular festes.org, referint-se a la Vigília de la Diada, "Es tracta d'un acte que vol ser íntim i emotiu, deslligat del partidisme, però que cada any acaba amb un batibull provocat pel fet que els partits polítics, que hi realitzen discursos polítics, no entenen que aquell no és ni el moment ni l'espai adequat per fer-hi els parlaments". Aquestes paraules, referint-se a la Vigília, són igualment vàlides per a la Diada, en què uns i altres citen la memòria dels darrers caiguts -Lluís Maria Xirinacs, Francesc Ferrer i Gironès i August Gil Matamala...-, però no tenen inconvenient en increpar les altres sensibilitats del catalanisme que també volen honorar els màrtirs catalans. El respecte entre uns i altres és la base per començar a teixir un moviment que dugui el país cap a la llibertat.