De cop, arreglar el clot de la vorera del carrer Sant Diogenes de l'Hospitalet de Llobregat s'ha convertit en una prioritat nacional. O reparar el fanal del carrer Mimoses, o... Tot això, segons el PSC, no es podrà solucionar perquè el sobiranisme català ha vetat els pressupostos del govern ZP al Senat espanyol. El PSC ha reaccionat amb ira al veto de CiU i ERC, motiu pel qual ha decidit atacar per terra, mar i aire -o, en versió mediàtica, per Periódico, COM i lamalla.net (el .cat no va amb ells)- al fet que els partits amb consciència nacional s'hagin plantat davant la mofa que suposen els pressupostos 2008. L'entorn mediàtic socialista no es cansa d'afirmar, una i altra vegada, que el veto perjudicarà de manera eterna el progrés de Catalunya, per culpa de CiU i ERC, Catalunya està condemnada a l'ostracisme més absolut.
El PSC no para de ressaltar els milions que, suposadament, Catalunya ha perdut per culpa del veto sobiranista: que si tants milions per afavorir la vivenda dels joves, tants per a polítiques de desenvolupament rural, tants altres per a millores urbanes a Vic... Des d'aquest punt de vista, CiU i ERC tenen la culpa exclusiva de què el país quedi estancat per sempre més i que el pobre veí de l'avinguda Carrilet de l'Hospitalet no obtingui ajudes per arreglar els desperfectes que el TGV pot haver provocat a casa seva. L'entorn socialista català, però, en cap moment es pregunta per què els índexs d'execució de l'obra pública pressupostada per a Catalunya són dels més baixos de l'Estat; o perquè el pla Chacón menysté qualsevol competència de la Generalitat; o per què els pressupostos no contemplen ni un sol euro per aplicar la reforma del sistema de finançament de les comunitats autònomes, que teòricament s'havia de dur a terme el 2008; o on han anat a parar els set milions que Dani Fernández i Teresa Cunillera han fet perdre a Catalunya; o del poder que tenen els 24 diputats socialistes a Madrid per vetllar, ells solets, pel benestar dels ciutadans de Catalunya; o per què Zapatero esgota la legislatura amb tants pocs amics, amb els qui suposadament havia de construir la España plural, o...

El PSC està nerviós. La doble moral que exhibeix a tort i a dret en totes les tribunes que li volen fer el joc denota una desorientació de proporcions considerables. El PSC fa mans i mànigues per tornar a l'escenari previ a l'1-D, quan li era d'allò més còmode identificar CiU amb el PP, el papu etern dels catalans. Ara es troba incòmode amb el nou escenari que s'ha obert a Catalunya, amb dos blocs clarament diferenciats i en què, a ulls de molts, queda enquadrat al mateix bàndol que PP i Ciutadans.

L'exercici de dignitat que van realitzar CiU i ERC al Senat espanyol encara ha irritat més la seu de Nicaragua, motiu pel qual intenta carregar el mort de la desacceleració de Catalunya al sobiranisme català, quan, en realitat, és des d'aquesta seu que es toquen totes i cada una de les tecles de la política catalana que pot incidir de veritat en el dia a dia dels catalans.