Hom havia d'entrar a l'organització "despullat". Es deixava que qualsevol fos militant del partit que volgués, però no es podia exercir d'aquest partit, dins l'ANC. Aquest detall va permetre la incorporació de molts associats que no volien "rebre ordres" d'un aparell. Altres s'hi varen identificar ràpidament, perquè sabien qui era qui, però veien que s'expressava a títol individual. Col·laboraven gent de diversos partits sense afany de càrrec, ni de lluïment.

Aquest "pedigrí" va fer variar l'actitud dels partits respecte l'ANC i molts varen assumir l'independentisme d'una manera natural. Els seus militants eren també associats de l'ANC i per osmosi, les idees anaven i tornaven amb facilitat. De manera que, sense soroll ni estridències, l'ANC ha fet un treball valuós, únic a la història.

Una altra cara d'aquest assumpte fou el rol polític de l'ANC. L'organització no pretenia substituir ni apartar els partits. Assumia el seu lloc, de facilitador, i qui havia de dirigir eren les eleccions i els representants elegits. De manera que aquests mai s'han sentit fiscalitzats o condicionats. S'han prestat a confraternitzar amb l'organització i li han dispensat un tracte exquisit.

Fins avui aquesta història ha estat un èxit i ha funcionat com oli en un llum. Tanmateix és hora de canviar les coses i que els partits s'enretirin una mica, i deixin compartir el seu protagonisme a l'ANC i altres organitzacions socials. Hi ha vàries raons que ho aconsellen.

Primerament, la posició de Madrid. Rajoy ha dit clarament que la consulta del 9 de novembre no es farà, mentre ell sigui president. Tant el PP com el PSOE i la majoria de les Cortes no volen que els catalans votem. El full de ruta de Rajoy, una bateria d'actuacions judicials i polítiques, s'aplicarà a mesura que es produeixin els esdeveniments i judicaran la vida política. De manera que l'executiu i el legislatiu catalans quedaran en una situació ben galdosa.
És hora que els partits s'enretirin una mica i deixin compartir el seu protagonisme a l'ANC i altres organitzacions"
Segonament, els partits. Dies abans de l'anunci de la data i de la pregunta, es vivia una calma tensa, fins i tot angoixant. La manca de decisió dels signants posava els pèls de punta i tothom patia. Sobretot perquè les "terceres vies" (els partidaris de no fer cap referèndum i pactar una solució "assenyada") esvalotaven i bramulaven. La pregunta va fer impacte. Aquests partits van callar i el PSC va entrar a la UVI.

No obstant això, els esdeveniments es van precipitant, Rajoy ha crescut i tot Madrid l'avala, al temps que ha tornat aquella calma tensa i angoixant d'abans de la pregunta. No hi ha hagut consens per una candidatura unitària a Europa i ningú planteja fortificar al President, que defensa la consulta en soledat, una soledat que el desgasta i l'empetiteix.

I es podria fer tant! Per què no eixamplar el model d'oposició "crítica" i alhora col·laboradora d'ERC, a ICV, a la CUP i a altres? Per què no consensuar "la gestió pública d'aquest 2014" i preparar el Parlament en vistes a un govern de concentració, si les necessitats ho aconsellen?

Salvador Cardús va publicar a l'Ara el 4 de gener, a tota contraportada, l'article Quan caldrà la unitat política? en el què es desdeia d'una opinió anterior, molt compartida ("unitat catalanista al Parlament Europeu ha estat, és, un clam de la majoria de les organitzacions sobiranistes") i argumentava que no cal la unitat, encara. Sobretot i veient que els partits no estan per la feina. Però, tots estem tan segurs (ho està Cardús?) que la consulta es farà malgrat tot, i no cal cap nova estratègia nacional?

L'ANC hauria de fer un congrés extraordinari per valorar si ha d'assumir un nou rol, de protagonista. Perquè és necessari tibar la unitat dels partits (sols no ho fan) i preparar el xoc de trens (la judicialització de les nostres institucions). La consulta hauria de sortir de les institucions, i l'executiu i el Parlament haurien de compartir amb la societat, amb les organitzacions socials, la seva realització. No ens podem refiar d'unes plebiscitàries. Perquè la consulta s'ha de fer.