
Es gairebé inevitable que ens repetim en les nostres consideracions sobre la situació política i social del nostre país. Deixeu-me insistir-hi: si no establim, no només uns objectius majoritàriament presents al Parlament de Catalunya, sinó també una estratègia d'accions immediates ─també compartides en el dia a dia─, no ens en sortirem.
I els passos immediats requereixen posar-se d'acord amb el primer pas, com a condicionant general, i després pensar en els passos posteriors. Amb això vull dir que el pas fonamental i que exigeix una majoria àmplia per a poder-lo dur a terme, és aconseguir estructura d'estat per Catalunya ─diguem-li, simplement, la independència del nostre país.
I tot això per mitjans democràtics, la qual cosa vol dir convocar un referèndum d'autodeterminació. Si no disposem d'aquest instrument inicial no ens podrem plantejar polítiques socials i econòmiques més justes perquè no tindrem els instruments per portar a terme aquestes polítiques. I en tot cas, aquest segon pas hauria de venir de la mà del pluralisme social dels partidaris de la independència, com passa en qualsevol país democràtic del món.
Allò que menys necessitem és augmentar la divisió entre nosaltres i fer proliferar noves iniciatives"
O sia, allò que menys necessitem en aquests moments és augmentar la divisió estratègica entre nosaltres i anar fent proliferar noves iniciatives i grups dissidents que fan més difícil el suport majoritari als objectius primordials. I ja no parlo del famós "respecte a la llei", perquè d'això ja n'he parlat altres vegades.
I aquest també em fa recordar els meus temps d'estudiant universitari, a principis dels anys seixanta del segle passat, quan en ple franquisme el rector de la Universitat de Barcelona reclamava el "respecte a la llei" davant de les protestes democràtiques dels estudiants.