Arran d'un magnífic article del fill de Manuel Vázquez Montalbán, Daniel, al diari ARA, m'ha vingut a la memòria el record del Manolo. La seva professió de periodista era especialment difícil durant el franquisme si mantenies les pròpies conviccions democràtiques, i encara més si militaves al PSUC. Difondre l'opinió, en aquell context polític i sense fer el joc a la dictadura, no era fàcil.
Un exemple personal de saber-se'n sortir bé, quan calia amb ironia i sornegueria, va ser ell. Jo només voldria recordar un parell d'anècdotes.
La primera va ser en una conversa que manteníem en els darrers mesos del franquisme sobre la llengua catalana. Ell deia que si no parlava català era per no destrossar-lo però que la llengua oficial a Catalunya, en una situació democràtica, havia de ser la catalana. I la raó era que el català era la llengua pròpia del país. I afegia: "El que passa és que el castellà no es una llengua impròpia de Catalunya".
Vázquez Montalbán deia que la llengua oficial a Catalunya, en una situació democràtica, havia de ser la catalana"
La segona va ser el 1978 i em va fer gràcia conservar-la. Ell havia mantingut relacions amb la Fundació Jaume Bofill que jo dirigia, i en el llibre que va publicar, titulat L'art de menjar a Catalunya, hi deia: "Als pobles de l'interior hispànic continuen vigents els tabús sobre segons quins aliments que s'apartin d'aquells assimilats per la tradició. Aquesta pot ser una resposta per saber per què lleonesos o gallecs no mengen bolets, però no serveix per explicar el per què a Catalunya s'han convertit en una faceta subcultural importantíssima... De misteri, n'hi continuarà havent, fins que la Fundació Jaume Bofill no bequi a Lévi Strauss perquè realitzi una investigació antropològica sobre els catalans i els bolets" (p. 168).