Tothom enfoca l'atenció legítimament en el 9 de novembre, però si tot va bé --i els indicis són que hi acudirà molta, molta gent, malgrat les amenaces més o menys sorolloses del Gobierno-- serà d'una transcendència més gran el 10 de novembre. El 10 de novembre s'haurà acabat la treva entre els partits favorables a la consulta, els que van sortir a la foto al Palau de la Generalitat el passat 13 de desembre.
Si en aquella ocasió l'adversari era el "No", el que haurem fet el definitiu 9 de novembre haurà estat vèncer l'abstenció militant (de l'estructural no cal parlar-ne!)
Ara tocarà encarrilar el que tots els comentaristes coincideixen a dir que serà l'etapa culminant, la més crucial de tot el procés cap a la independència, aquest procés que ha anat augmentat in crescendo.
Ara la societat civil favorable a la nostra emancipació nacional necessàriament tornarà la pilota a aquells partits polítics, però amb un missatge molt i molt clar. L'adversari és l'Estat, ha de ser l'Estat, i ningú més. Toca als partits trobar la fórmula que sigui --la que sigui-- perquè el pas següent, unes eleccions amb caràcter plebiscitari, no sigui unes eleccions més, en les quals la batalla de les diferents candidatures sobiranistes pels vots --més que legítim, en unes eleccions normals és justament la seva missió!-- no degeneri en un intercanvi de crítiques entre elles, en una lluita que desviï l'atenció de l'objectiu.
Els partits han de trobar la manera d'aparcar les seves legítimes diferències fins arribar a les primeres eleccions de la Catalunya sobirana"
La història està farcida de guerres perdudes per culpa de divisions internes, de lluites a la rereguarda. No cal anar gaire lluny en el temps, i no gens en l'espai, per trobar un dolorós precedent, de conseqüències nefastes.
Aquesta batalla final, la definitiva d'una guerra intermitent que ha durat massa segles, no la podem perdre. Simplement no la podem perdre. Ens esborrarien del mapa, i no ens ajudaria ni ens protegiria ningú de l'exterior. No vull semblar melodramàtic. Al contrari, uns i altres hem de controlar les emocions i evitar trepitjar ulls de poll, per tal d'amassar una majoria social i electoral incontestable.
Però crec que no sóc l'únic a reclamar que, durant aquesta etapa abans de la nostra independència, els partits han de trobar la manera d'aparcar, de congelar temporalment, les seves legítimes diferències (o fins i tot identitats) fins arribar a les primeres eleccions de la Catalunya sobirana, de caràcter constituent, en què tornaran a aflorar les diferents opcions ideològiques per dissenyar, entre tots (incloent-hi els partits que eren contraris a la nostra independència, és clar) una societat capaç de construir el seu futur i poder aspirar amb realisme i il·lusió --és a dir, sense falses i grandioses promeses-- a una vida personal i col·lectiva millor.
(A M.C. i À. F.)
