La davallada del conglomerat socialista ha tingut un efecte limitat en les expectatives d'ICV. Al PSC hi han coexistit perfils i devocions molt diferents sense acabar de gestar un veritable projecte polític català; és a dir, no subordinat als interessos i l'estratègia espanyola del PSOE.
Quan l'ombra dels "fundadors" i els lideratges interns s'han afeblit, el partit no ha trobat una ubicació clara i ha deixat de ser una referència política central de la societat catalana. Queden fidelitats i vincles inercials, però no hi ha política.
En el moment més dinàmic i més ple de reptes de la política catalana contemporània, just quan les propostes de canvi podrien trobar una resposta social positiva, el PSC –l'eix local de la tradició socialdemòcrata-- no té política catalana. Gent magnífica, amb capacitats i trajectòries personals indiscutibles, amb experiència organitzativa i de gestió, no han pogut aportar una bona anàlisi de l'excepcional conjuntura, de les seves causes i la seva naturalesa. I tampoc no han pogut o sabut plantejar uns objectius socials i nacionals prou engrescadors i compartibles.
ICV és una peça bàsica que ha d'assegurar que el moment de l'emancipació nacional catalana ho serà també de l'emancipació social"
En condicions normals, enmig d'un desplaçament de l'hegemonia social a Catalunya a favor de les classes treballadores, la desinflada socialista hauria beneficiat una ICV més ortodoxa en la preservació dels principis i discursos de les esquerres, i amb més agilitat per a incorporar elements dels nous moviments i reivindicacions socials. Però no ha estat així. O només ho ha estat de manera molt atenuada. I una de les claus de l'escàs atractiu d'ICV pels militants i electors més desenganyats del PSC ha estat l'ambigüitat en relació a la independència de Catalunya.
ICV ha apostat, de bon començament, pel dret a decidir, però no ha mobilitzat les seves bases al voltant d'un discurs que presentés el trencament amb l'estat espanyol com l'oportunitat efectiva de posar en marxa la transformació econòmica i social del país. Que algú com Jiménez Villarejo presenti el procés sobiranista català com una amenaça per a les classes populars resulta delirant. És tot el contrari: és el procés sobiranista el que posa en crisi l'estat dominador.
I és el procés sobiranista el que obre la possibilitat de construir un nou poder, de baix a dalt, al servei dels interessos i en defensa dels drets i llibertats de la majoria. ICV és una peça bàsica en la configuració de la correlació de forces que ha d'assegurar que el moment de l'emancipació nacional catalana ho serà també de l'emancipació social.