Malgrat l'absoluta previsibilitat del resultat del debat, i de la votació de la proposició de llei del Parlament del traspàs de la competència a la Generalitat per a convocar referèndums, avui, tots aquells que pugin a la tribuna d'oradors tenen un doble deure.

Per una banda, el de representar les aspiracions, preocupacions i anhels dels ciutadans que els van votar. I per l'altra, el deure de permetre que les dues legitimats i legalitats que es confrontaran democràticament a la cambra baixa espanyola continuïn trobant en la política la fórmula per resoldre el conflicte plantejat. També aquest ha estat el darrer missatge del Tribunal Constitucional amb la seva sentència sobre la Declaració de Sobirania del Parlament.

Si la política és també representació simbòlica i incruenta del conflicte social, avui es viurà una gran jornada que permetrà escenificar el greu problema que la democràcia a Espanya ha d'afrontar, que no és altre que reconèixer, amb totes les seves conseqüències, el caràcter de subjecte polític de Catalunya. El combat dialèctic, que serà dur i apassionat, que tindrà transcendència en un escenari com el Congrés, on la posició que representa el Parlament estarà en minoria, ha de permetre fixar clarament l'abast del problema, que és enorme.
La Constitució no pot ser una cotilla a la voluntat majoritària d'un país, ni pot ser imposada a la societat catalana"
Però justament, per la transcendència del debat i per la dimensió de la qüestió a la qual pretenem fer front, el debat parlamentari d'avui és tota una invitació a recordar la necessitat de dialogar sense límits. En democràcia no hi alternativa al diàleg perquè l'essència de la democràcia es el diàleg entre posicions confrontades i la política democràtica, la capacitat de trobar solucions acordades als conflictes plantejats.

Dialogar vol dir també escoltar i esforçar-se a entendre les raons dels altres, que sempre n'hi ha. I escoltar la veu de Catalunya, que ha sonat molt clara tant a les urnes com als carrers, ha de ser l'obligació d'aquells que avui ens negaran amb els seus vots.

Escudar-se en la Constitució com a mur infranquejable que els catalans no podem creuar no es democràtic ni resol el problema. Com molt bé va explicar el primer ministre britànic David Cameron, prohibir el divorci no arranja un matrimoni amb problemes. La Constitució no pot ser una cotilla a la voluntat majoritària d'un país, ni pot ser imposada a la societat catalana en la interpretació i aplicació concreta que les institucions de l'Estat han estat fent durant els darrers anys. I aquells que pretenen oferir noves vies d'encaix de Catalunya en el conjunt espanyol han de fer esforços concrets, palpables i creïbles, i anar més enllà de bones voluntats, si volen ser escoltats a Catalunya. El diàleg que uns ofereixen no pot estar limitat per una concepció conservadora de la Constitució; el diàleg que els altres ofereixen no pot basar-se exclusivament en una suposada bona fe d'aquells que el proclamen.

El debat d'avui, malgrat la derrota parlamentaria de les tesis del Parlament, ha de permetre a Catalunya continuar plantejant allò que és essencial, que no és res més que cercar una fórmula acordada que permeti a la societat catalana pronunciar-se de manera democràtica sobre l'estatus polític que aspira a tenir. Ni més ni menys.