Però tot això era previsible. El que m'interessa ara remarcar és la feblesa interna de Catalunya que, malgrat l'expressió multitudinària del poble de Catalunya al carrer, és deguda a la posició d'alguns partits polítics catalans.

Deixo ja a part el Partit Popular i Ciudadanos, així com alguns sectors econòmics del país perquè ja se sap que responen a l'estratègia general espanyola. Em refereixo, doncs, als partits polítics catalans: Convergència, Unió, Esquerra, PSC, ICV i la CUP.

Com ja he manifestat alguna vegada, un partit polític es defineix ideològicament per oferir a la societat un model de desenvolupament econòmic, social i cultural que, a parer seu, respondrà millor a les necessitats dels ciutadans. I en democràcia, a les eleccions, el poble tria. Però el fet fonamental que ara es planteja, després de trenta-quatre anys, és el nou marc institucional on aquest model es podrà desenvolupar.
Caldria establir uns passos estratègics compartits per donar més força al procés i poder superar els entrebancs"
I sobre això pot haver-hi un clam popular i compartit que doni una majoria democràticament suficient com per a establir aquest marc, és a dir: un estat propi. Allò que ens pot afeblir, doncs, és posar-hi ara condicions sobre el què se'n farà després. Caldria establir, en canvi, uns passos estratègics compartits per donar més força al procés de decisió català i, així, poder superar els entrebancs que hi posaran lògicament els espanyols. O és que mantenint la institucionalització actual tenim més garanties de poder tirar endavant el projecte social de cada partit?

Crec que el problema és que, en general, alguns partits volen mantenir distàncies respecte dels altres amb la intenció d'incrementar la pròpia fortalesa sense adonar-se'n que amb aquesta posició s'està afeblint el procés global de decisió política institucional, és a dir, la prioritat ciutadana manifestada en aquests moments de disposar de la sobirania d'un estat propi.