El procés sobiranista que ha emprès Catalunya està produint una reacció que arriba a ser sorprenent. És lògic acceptar les discrepàncies en el terreny polìtic i s'ha d'admetre que el debat entre les diferents posicions és una de les bases per fer avançar la democràcia.
Ara bé, convindria que l'esverament produit per la reclamació multitudinària d'una estructura d'estat pel nostre país no provoqui contradiccions escandaloses.
Que la Sra. Sànchez Camacho ens digui, per exemple, que allò que caldria fer en la crisi econòmica actual és reduir serveis, personal i despeses de les Comunitats Autònomes (vol dir de Catalunya) i no ens digui res, en canvi, de dos ministeris existents a l'Estat Espanyol ─que tenen les seves competències traspassades, com és Sanitat i Cultura, i que continuen tenint un exèrcit de funcionaris i de despeses absolutament innecessàries─, és un signe d'haver pèrdut el mon de vista.
Ens posen entre cap i coll una Constitució que va ser redactada sota els poders fàctics del franquisme"
Que una colla de més de tres-centes persones, que s'anomenen intel·lectuals, ens diguin que una de les coses més pernicioses que pot produir la política és el nacionalisme i que, al mateix temps, ens continuin defensant una Constitució que en el seu article segón ens consagra "la indissoluble unitat de la nació espanyola" i en el seu article vuitè que les Forces Armades tenen la missió de "defensar la integritat territorial" d'aquesta nació, vol dir que la intel·lectualitat d'aquest país ha perdut una de les bases fonamentals de la seva pròpia condició.
Tots aquets sectors estan espantats per una cosa ben simple democràticament: que el poble de Catalunya pugui expressar lliurement el tipus de relació que vol mantenir amb els pobles veins, exercint un dret reconegut internacionalment com a dret a l'autodeterminació. Ens posen entre cap i coll una Constitució que va ser redactada i aprovada sota el pes dels poders fàctics del règim franquista anterior, com tothom que tingui una mica de memòria pot recordar.
