Pere Navarro està sol dins un PSC totalment trencat. L'ex-ministra Carme Chacón li esmena la plana al congreso (febrer) i per carta pública als mitjans el 6 de maig. Núria Marin, alcaldessa de l'Hospitalet, aprofita l'absència del secretari general per a fer una campanya unilateral contra la independència i aprova una moció amb el PP i el PxC on hi diu que l'Hospitalet boicotejarà la consulta, si no és pactada amb l'estat.
Paral·lelament, Pere Navarro s'adona que la seva proposta federal i el federalisme del PSOE no són el mateix. No comparteixen ni el concepte "d'estat plurinacional", ni el dret d'autodeterminació de Catalunya, ni "l'ordinalitat" en el finançament, ni que l'última instància judicial sigui el tribunal superior de justícia de Catalunya, com ja proposava l'estatut. El PSOE i el PP han manifestat que en el pròxim "pacte d'estat" no atorgaran a la Generalitat el plàcet per a fer la consulta i Pere Navarro confia la política de Madrid a Duran (Unió).
Avancem, el sector sobiranista del PSC, fa via pel seu compte i Joaquim Nadal, com molts altres, es declara partidari de la independència. El partit insisteix que vol liderar però internament no hi ha consens, ni una estratègia definida. La impopularitat no es deguda al que tècnicament s'anomenen "vaivens electorals de l'oposició", sinó a la manca de discurs.
Els del PSC no saben si participaran a una consulta no referendària i amb quina opció, o bé si la boicotejaran perquè no la troben prou "legal" i/o no "acordada amb l'estat" com defensa Montilla, Chacón, Corbacho, etc. Tampoc aclareixen la pregunta de l'ex-conseller Castells: "Com es pot dir des de l'afirmació que Catalunya és una nació (per a la qual vol el màxim poder polític) "no" a la independència, PASSI EL QUE PASSI?". I és que de fet, a can PSC, com a Unió, sospiren "nostalgisme romàntic", però pràcticament tothom fa tactisme i defensa la poltrona.
La situació actual de feblesa del PSC i d'Unió obre horitzons de conciliació"
L'ANC s'ha cregut Josep Guia, l'Hector Bofill (el punt, 22 de maig) i els de Solidaritat, i prepara l'escenari més dramàtic, el de la suspensió de l'autonomia i el nomenament d'un delegat del govern central, com en el 6 d'octubre 1934. L'ANC ha iniciat la campanya del dret de petició on s'insta els representants electes catalans a que, en cas que la consulta fracassi perquè el govern espanyol no l'autoritzi o no accepti els resultats, declarin unilateralment la independència de Catalunya. Com a pla B, és un bon pla, perquè res no indica que no s'haurà d'utilitzar.
L'ANC, a diferència de Solidaritat, té altres plans prioritaris. Fonamentalment el de mantenir i el d'eixamplar la base social independentista. Un dels cavalls de batalla és l'electorat del PSC, sobretot en la conurbació de les capitals i en alguna de les barriades de ciutats importants. Aquí hi ha el principal afany i les iniciatives de molts associats anònims. També l'acte del camp del barça i la cadena humana de la diada estendran la mà als qui no tenen clar encara, que som una nació i ens cal decidir el futur.
Sorprenentment, els catalans no fem la mateixa avaluació de la realitat. Tenim diversos discursos pel que fa els objectius històrics, els 35 anys de democràcia, sobre l'origen de les retallades, sobre el què som (constitucionalment o bé al marge de la constitució) i convé molta pedagogia entre nosaltres mateixos. Perquè, sense un consens amplíssim en el diagnòstic, no podrem fer amb normalitat el mateix pronòstic. L'acte de la faràndula de Sabadell o la signatura d'Izquierda Unida al congreso són uns bons indicis. En aquest sentit, la situació actual de feblesa del PSC i d'Unió obren també horitzons de conciliació.
