La Declaració Universal dels Drets Humans (o de l'home, ens farien dir els francesos) i un seguit de convencions internacionals promogudes, també, per les Nacions Unides, em permeten proclamar a qui em vulgui escoltar, que tinc la llibertat d'expressió, que puc expressar públicament les meves opinions.
Qui m'ho pot impedir? Legalment, ningú. Com tampoc no puc impedir jo que un veí expressi, en el mateix lloc i a la mateixa hora, una opinió totalment oposada.
I si algú altre, per exemple una institució, ens demana l'opinió, a mi i als meus veïns, podrà saber què pensem el veïnat. Si ho volem dir. I encara en tindrà una idea més precisa si uns i altres podem expressar les opinions de manera secreta, perquè segons qui pot preferir fer-ho així.
Quin article de la Constitució impedeix l'exercici d'aquesta llibertat fonamental? Cap, és clar, justament perquè es tracta d'un dret fonamental.
Demano, doncs, l'empara de la Constitució espanyola perquè el Govern del meu país demani ─amb totes les garanties que la legislació electoral ofereix─ a mi i a tots els meus veïns, tots, què opinem sobre el futur d'aquest país, sobre si volem que sigui lliure o no.
I que no em vingui ningú amb històries sobre si l'exercici (individual o col·lectiu) de la llibertat d'expressió és anticonstitucional.
