El passat 20 de desembre el sagaç Quim Torra escrivia en un tuit una obvietat que, de tan definitivament obvia com és, sembla passar desapercebuda: "Encara és hora que senti UN argument per quedar-se a Espanya un dia més. Argument, no amenaça."
Certament, des de la manifestació de l'Onze de Setembre n'hem sentit de tots els colors, d'amenaces, més o menys velades, més o menys perseguibles judicialment: des de les que profereixen militars anquilosats —amb l'esperit rovellat d'aquells temps passats que segueixen oxidant l'avui— fins les dels polítics de qualitat democràtica aigualida —que únicament entenen les lleis i els tribunals com armes de defensa dels seus interessos—, però ni un sol argument, no impositiu, que provi de convèncer-nos de la conveniència de restar a l'Estat espanyol.
Davant d'aquesta tessitura —impensable en qualsevol país de tradició democràtica, dialogant, modern, i convençut d'ell mateix— no podem més que recordar les cèlebres paraules de Millán Astray el 12 d'octubre de 1936, a la Universitat de Salamanca: "¡Muera la inteligencia!". A les quals Miguel de Unamuno, que era el rector de la facultat, li respongué: "Este es el templo de la inteligencia, y yo soy su supremo sacerdote! Vosotros estáis profanando su sagrado recinto. [...] Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España."
Intel·lectuals espanyols de mentalitat oberta i pensament avançat, a què espereu, per a dir-hi la vostra?"
Amb la diferència que ara no venceran —ni la Unió Europea, ni els Estats Units ni la comunitat internacional no admetrien que recorreguessin a l'ús de la força—, la situació és del tot equiparable. En comptes de servir-se de la força de la raó, tractant, amb arguments i idees, de convèncer-nos a tots —i, sobretot, als que s'han afegit darrerament a la indeturable marea sobiranista a casa nostra— dels avantatges de seguir formant part de l'estat espanyol, pretenen servir-se altra vegada de les raons de la força —de la força legal, però força, en definitiva— per a negar-nos el lliure exercici del nostre indeclinable dret a decidir qui som —i qui volem ésser.
Negant-nos com ens neguem a creure que hagi mort la intel·ligència, a Espanya —som, més aviat, partidaris de la hipòtesi que a la majoria se'ls hi obnubila, automàticament (i absurdament i infructuosament), així que es posa en dubte el seu sagrat i immaculat dogma de la unitat indissoluble de la nació espanyola— no podem sinó demanar-nos: intel·lectuals espanyols de mentalitat oberta i pensament avançat, a què espereu, per a dir-hi la vostra? A que sigui massa tard? O potser imagineu que sorgirà una nova Generació del 98, després de la vostra última (penúltima, si hi comptem Euskadi) possessió colonial?
