La gent d'esquerres que s'apunta a la política, ho fa per a canviar les coses. De fet, també les de dretes. Tanmateix, les esquerres tenen, potser, un excés de discurs. Els fets són el que són. Ubicar–los dins una història i donar–los una pàtina de color és,
sovint, gratuït, però l'esquerra ho necessita molt. Sobretot l'esquerra de les assemblees, de les bases i de la contestació.
Quan s'ha de governar, les coses mostren la dimensió que tenen, ni més, ni menys. Les esquerres que han pres decisions ho saben. El discurs, aleshores va bogal, una mica balder. Els tècnics agafen el relleu i fan valdre les seves raons. La lògica varia imperceptiblement. Les apories són unes altres i trastoquen, inevitablement, els colors i les notes inicials. El discurs és modifica. A poc a poc, el principi de realitat va dominant. Una mena de conformitat s'apodera dels cors d'esquerres i els enxampa.
La CUP, segur, veurà la transcendència del moment. Ells són imprescindibles, diem–ho de nou. Tanmateix tenen la força que ocupen i han de decidir si sumen o bé són crossa que apuntala algunes passes"
Això els passarà a la CUP, si no volen aliar–se al bàndol de l'unionisme. Allí podrien fer d'oposició. Oposició dura i sobretot, pura. Sortir de l'unionisme, els obliga a col·laborar. Catalunya Si Que Es Pot s'hi troba igual. Aquests, però, ja saben el pa que s'hi dóna. De fet, com deien els estructuralistes, sempre hi ha una xarxa. Els actes de poder tenen un context. El procés no pot ignorar Europa, ni la Merkel, prou ho saben els grecs. No es pot fer el fatxenda davant Madrid, sense diners. La Generalitat s'haurà d'endeutar amb els bancs internacionals, etc., etc.
El procés es farà des de la Generalitat autonòmica, amb les seves dèries i valors, polítics, jurídics, protocol·laris, etc. i el fet que siguin aquestes institucions qui ens condueixin a la independència imposa unes regles. Que són les categories del procés. Tothom s'hi hauria de subordinar i les hauria d'acatar. I no podem tenir diferents discursos. Perquè ens confondríem.
La CUP té deu parlamentaris imprescindibles. Ballar a dos balls no és presentable. Fins i tot el PCE i el PSUC ho van percebre, en la transició del 78. La CUP, segur, veurà la transcendència del moment. Ells són imprescindibles, diem–ho de nou. Tanmateix tenen la força que ocupen i han de decidir si sumen o bé són crossa que apuntala algunes passes. Poden anar davant o ser la cua. Fer de capdavanters els exigeix un discurs unitari amb la majoria. Estar a la cua els dóna més llibertat. Aleshores, però, hauran de callar més, perquè continuaran en un vagó del mateix tren.
Isidre Palmada
Banyoles, 13/10/15
