A la politica, com en molts altres àmbits de la vida col·lectiva, la confiança és clau. L'intercanvi comercial requereix confiança. El compromís de parella requereix confiança. Qualsevol pacte, acord o promesa (ni que digui escrit amb un tovalló!) requereix confiança. I el sistema polític requereix confiança. Fins i tot un règim dictatorial pot subsistir si inspira confiança.
En una democràcia, amb més motiu, la confiança és essencial. La crisi dels partits espanyols ve causada per la pèrdua (progressiva, i guanyada a pols) de confiança en els seus dirigents i en l'incompliment dels seus programes. L'elector no votarà un candidat a menys que hi confiï.
Darrerament la politica catalana ens en mostra un nou i potent exemple. El 27S moltíssima gent va votar Antonio Baños perquè hi confiaven, creien que ell acceleraria el procés cap a la independència, entre altres coses fent que s'apartés Artur Mas del lideratge polític del procés, a canvi d'un pacte d'estabilitat per als famosos divuit mesos.
Però sense en Baños, tots hem pogut conèixer més bé els altres representants parlamentaris de la candidatura, i hem pogut veure com els seus posicionaments fan perillar seriosament la majoria parlamentària sorgida el 27S. Fan dubtar que creguin en l'estat de dret, amb una actitud més solidària encara que permissiva envers uns senyors que, un cop acabat de guanyar-se la vida durant el dia, creuen que poden ficar-se a les propietats que els doni la gana, i poden empastifar, ferir i provocar descaradament els responsables de l'ordre públic.
No sóc ni anarquista ni comunista. Per això no sóc votant seu. Però si ho fos, estaria profundament disgustat, segur, per no dir que em sentiria traït. Hauria perdut tota confiança en ells. Em consta que molts dels seus dirigents històrics estan esfereïts amb l'espectacle.
Vistes les coses, a les properes eleccions nacionals la conducta de la candidatura els farà caure, sense cap mena de dubte, en la residualitat política. Com és possible que no ho entenguin? Però si caient fessin avortar l'actual procés cap a l'emancipació nacional (amb motiu del qual van entrar, finalment, en la política nacional, fa menys de quatre anys) no els ho perdonaria mai. I no crec que fóra l'únic.