CATALANISME: El Catalanisme s'expressa políticament a través del PSC i CiU. Els dos partits de govern que poden elaborar ideologia. Els ajuntaments són el govern del PSC. El PSC ha fabricat el discurs de la "Catalunya-ciutat". Un discurs d'esquerres, socialdemòcrata, on els serveis públics són la garantia de la cohesió social. El Catalanisme del PSC doncs gira al voltant d'aquesta cohesió. La ciutat és l'àmbit de la gestió de la igualtat de gènere, de la igualtat d'oportunitats, de l'equitat i la redistribució de rendes. Finalment la ciutat és també l'àmbit dels drets lingüístics i culturals dels barris, independentment de la cultura i origen d'aquests barris.

TECNOCRÀCIA: El PSC ha positivat l'eclectisme de la gestió. El seu "model" de Catalanisme és de fet, una tecnocràcia. Si els serveis públics són importants per la cohesió social, aleshores tot gira al voltant dels quadres. "L'apoltronament dels dirigents" és un concepte independentista. Als ulls de la cohesió social la "carrera política" forma part del guió. El congrés referma aquesta lògica, s'assumeix la tradició i la rellança pel futur. El PSC continuarà essent un partit de quadres i gestors, preocupat pels problemes ciutadans i d'una bona i eficient administració. Una fórmula radicalment diferent del municipalisme de la CUP.
El Catalanisme, tant del PSC com el de CiU, és profundament espanyol
GENERALITAT: Aquest Catalanisme ha fracassat a la Generalitat. En aquest àmbit, l'eclectisme no funciona. El tripartit n'és la prova més evident. Els ciutadans prefereixen un altre discurs per la Generalitat i l'Estat gasta un altre estil, juga a la gasiveria jacobina. El President Montilla ha viscut un calvari, pel que no estava ni preparat ni mentalitzat. La "Catalunya-ciutat" és un catalanisme acostumat als territoris metropolitans. Montilla ho ha explicat i el congrés ho ha arxivat.

ESPANYA: El Catalanisme, tant del PSC com el de CiU, és profundament espanyol. La independència és una entelèquia, un somni. En l'àmbit de la vida real, de la pràctica econòmica, política, esportiva, cultural, dels mitjans de comunicació, etc. el Catalanisme viu dins Espanya. Reivindica una independència respecte d'Espanya, que no es altra cosa que una mena de "sobirania" en les accions i en les posicions. La mateixa "sobirania" que poden reclamar els ajuntaments i que es coneix tècnicament per gestió subsidiària. Tot i aquests reclams, el Catalanisme cultiva sense rubor una "espanyolitat" àmplia. La monarquia, l'exèrcit, la política exterior, etc. mai són posats en qüestió o com a mínim, no menys que la resta d'espanyols.
Europa ens recorda diàriament que som una regió espanyola
Avui, tant el PSC com CiU es troben sense discurs. El Catalanisme (d'esquerres i de dretes) ha arribat al final del trajecte. L'entrada d'Espanya a la Unió Europea ha representat, de fet, un autèntic handicap. Perquè Europa, com el mirall de la madrastra de la Blancaneus, ens recorda diàriament que som una regió espanyola. Segonament, el Constitucional ubica definitivament l'autonomia dins el centralisme espanyol, envia "fora de la llei" la nació i destrueix el concepte de "Espanya plural" on gira l'ideal del discurs Catalanista.

Finalment, el Catalanisme mostra signes evidents d'afebliment i d'inoportunitat per a gestionar els reptes d'una societat oberta inserida dins la globalització. La crisi depura allò superflu i el Catalanisme corre el risc d'ésser-ho. El congrés del PSC no ha abordat eficientment aquestes qüestions. S'ha clos en l'èxit de les velles fórmules i només es fortifica pel futur.