Des d'aquest punt de vista, l'entrevista del Ministre d'Economia del Govern espanyol, el Sr. Luís de Guindos, és tot un exercici de transparència respecte a les seves intencions en matèria de control dels pressupostos autonòmics: "The liquidity difficulties are truly an opportunity to impose hard conditions and measures in terms of reining in the deficits of the autonomous regions."

La veritat és que per aquells que hem anat seguint la pista al Sr. Ministre d'Economia en aquests darrers anys, una afirmació com aquesta no és cap novetat. De Guindos i altres persones rellevants del pensament econòmic popular estan molt convençudes que Espanya té un doble problema: el descontrol de la despesa de les autonomies i el pes de la despesa social, que en la pràctica, acaben sent la mateixa cosa. I la crisi ha estat i és una excel•lent oportunitat per posar fil a l'agulla.

Per una banda, portem ja una llarga temporada de campanya sistemàtica, dins l'Estat però molt clarament també en la premsa econòmica global (Financial Time i The Economist),  per situar la "festa" que ha viscut l'economia espanyola en aquests anys, en l'àmbit de  les decisions preses per  les Comunitats Autònomes.
L'asfixia financera de la Generalitat ha deixat ser doncs una hipòtesi, és una realitat que cada dia és més evident.
És obvi que hi ha raons importants per ser crítics respecte a determinades decisions de despesa pública:  des del finançament d'alguns grans esdeveniments  fins al finançament de grans infraestructures inútils. Però en tot cas, està clar que en aquest plantejament hi ha també molt càrrega política antiautonomista, i específicament, anticatalana. Les crítiques als costos de la política exterior de Catalunya o al de les televisions públiques autonòmiques en són els més paradigmàtics. I és que en el fons, no els preocupa tant el cost d'aquests serveis com els seus efectes en termes de construcció nacional. L'encert però, d'aquests plantejaments és que estan aconseguint traslladar a amplis sectors de l'opinió publica, un clar nexe entre autonomia i malbaratament, deslegitimant, en nom del bon ús dels recursos públics, opcions imprescindibles per a una comunitat nacional com la catalana.

I per altra banda, el consens que gira al voltant de l'ortodòxia vigent a Europa sobre la necessitat de reduir dràsticament els dèficits públics a curt termini, acabarà gravitant bàsicament, sobre la despesa de les Comunitats Autònomes. Ho varem patir ja amb les exigències de la Salgado amb Catalunya i ho veurem durant les properes setmanes, amb en Montoro.
El drama de tot plegat és que la crisi posa de manifest més que mai, els límits legals i polítics de l'autogovern de Catalunya en matèria financera. Límits que han estat incrementats després de la darrera reforma de la Constitució respecte a: la capacitat d'endeutament a llarg termini, la possibilitat de pujar o baixar impostos o la introducció de nous mecanismes de finançament dels serveis públics. L'asfixia financera de la Generalitat ha deixat ser doncs una hipòtesi, és una realitat que cada dia és més evident.