Indica publicitat
Dijous, 9 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dilluns, 5 de de març del 2012 | 19:23
Opinió · Política
Miquel Strubell
Sociolingüista

Més del que els pertoca

A través dels segles des que Catalunya va perdre la seva independència, els catalans han rebut més vegades que la majoria de pobles. És això el que els representa "pertànyer" a Espanya? Al llarg de més de 350 anys les tropes del regne de Castella han bombardejat, assetjat i arrasat ciutats de Catalunya.

Els exèrcits francesos, en nom del seu Rei i després per la República, han annexat grans extensions del seu territori al nord dels Pirineus, i han cremat, entre molts altres monuments, una de les més grans biblioteques d'Europa. Els exèrcits de pretendents dinàstics rivals espanyols han causat estralls a les ciutats i els pobles. Alemanys, per al seu Führer, i italians, per al seu Duce, han assejat els seus avenços militars sobre objectius civils urbans. 

Una aliança de monàrquics espanyols, feixistes i oficials de l'exèrcit - amb l'ajuda de tropes mores i el suport de líders de l'Església Catòlica - han lluitat per al control amb els defensors d'un model republicà d'Espanya, mentre els seguidors dels soviètics feien una altra guerra pels carrers de Barcelona, portant milers de catalans, incloses les elits socials, polítiques i científiques, a l'exili a través de les muntanyes per evitar vessaments de sang -que encara resten impunes- i les agres venjances.

Per a alguns, el miracle és que malgrat tot això, els catalans continuin existint com a poble vibrant, amb una llengua viva, una cultura creativa i una indestructible voluntat de mirar cap al futur. El que un nombre creixent no entén, però, és per què Catalunya no és, igual que la majoria de les altres nacions europees, un Estat lliure i sobirà. Oi més quan en el darrer any totes les enquestes ha mostrat que els que diuen que votarien per la independència en un referèndum superen en nombre als que diuen que hi votarien en contra, en diversos casos recents pels voltants de vint punts percentuals.

La resistència dels catalans és, en part a causa de la seva postura tradicional enfront de forces -sempre- molt més poderoses que les seves. La seva és una cultura de rebel·lia passiva, entre bastidors, en lloc de l'enfrontament cara a cara. Cada vegada que el català ha estat prohibit a les escoles, els grups clandestins s'han reunit per compartir classes d'alfabetització, per llegir literatura, per celebrar concursos de poesia secrets. Quan les lletres dels cantants catalans (o valencians, o mallorquins) han estat políticament censurades, han trobat subtils eufemismes per parlar de les dictadures i la falta de llibertat ("la muntanya es fa vella", "l'estaca"...), o han estat forçats a guanyar-se la vida a l'estranger. 
La premsa és plena del missatge oposat: que Catalunya sent que obté menys del que li pertoca"
Quan als editors se'ls va prohibir d'imprimir obres en català que no fossin d'autors clàssics (i en la seva ortografia arcaica), van enganyar el sistema de diverses maneres; un va imprimir l'obra d'un professor viu... de Clàssiques. Tot això, es pot dir, pertany al passat. Però Catalunya continua pertanyent a Espanya, les elits de la qual, durant segles han compartit un projecte nacional en què Catalunya com a poble diferenciat amb una llengua, una cultura, una història i unes institucions que es remunten segles encara més, no ha tingut lloc.

És el passat que explica aquesta anomalia europea actual.

I és el present el que explica per què la manifestació més gran en la història recent del continent va tenir lloc a Barcelona, ​​el 10 de juliol de 2010, després del que molts consideren com l'últim intent, pels principals partits espanyols i el Tribunal Constitucional, d'humiliar els catalans i reduir les seves pretensions d'obtenir (més) l'autonomia. I explica per què centenars d'organitzacions de base a tot el país des de llavors han celebrat referèndums locals -sense cap mena de patrocini oficial ni de finançament públic, però exquisidament organitzats- sobre la independència de Catalunya. I explica per què l'últim d'ells, que es va celebrar el 10 d'abril de l'any passat a Barcelona, ​​gairebé va duplicar la participació respecte d'una consulta popular prèvia (sobre un tema diferent) organitzada per l'Ajuntament amb el suport d'un enorme pressupost.

No obstant això, malgrat el títol d'aquest article, la premsa és plena del missatge oposat: que Catalunya sent que obté menys del que li pertoca. I això també és cert, i està ajudant a alimentar les flames. L'economia de Catalunya està sent ofegada per la falta d'inversió del govern central. Les estadístiques oficials mostren que el 2005 (l'última vegada que s'ha calculat la xifra) l'espoli fiscal va ascendir a gairebé el 9% del PIB de Catalunya. Aquest munyiment a llarg termini de l'economia català està cobrant un peatge paralitzant, ja que les empreses catalanes paguen el preu en termes de pèrdua de competitivitat. 

El que solia ser el motor d'Espanya amb prou feines se li permet tenir vols intercontinentals (¿quan, ben mirat, algú ha vist per última vegada un avió d'Ibèria en un aeroport català?). La feina en les essencials infraestructures ferroviàries d'amplada europea, vies necessàries per permetre que el port de Barcelona (i Tarragona ... i València i Alacant) actuïn com els nodes naturals del comerç d'Europa amb els mercats de l'Orient Mitjà i Llunyà s'està retardant per part del govern espanyol, que continua donant a entendre que preferiria foradar un túnel faraònic a través del Pirineu central, tot i que els francesos a l'altra banda no semblen gens disposats a assumir la seva (monumental) participació en el projecte.

Es pot argumentar que és convenient que les regions més riques paguin més i que les regions més pobres rebin més. És cert i raonable. Però no fins a aquest punt (més del doble del límit màxim permès a Alemanya Federal, per exemple), ni si això significa que Catalunya cedeix llocs en el rànquing a regions menys riques. I no si dues regions riques no paguen aquestes contribucions (i llur dèficit fiscal inter-regional no arriba al 3%!).
El 10 de març pot resultar ser un important esglaó en la ferma marxa dels catalans cap al què la majoria dels pobles europeus ha aconseguit"
És en aquest context en què milers de ciutadans catalans (ni de lluny tots ells fills de catalans i nascuts a Catalunya; tots els segments de la societat estan patint per la crisi a causa de la situació actual de Catalunya com una regió d'Espanya amb poders molt limitats per superar-la) s'estan fent membres de l'Assemblea Nacional Catalana, que celebrarà la seva Assemblea constituent el 10 de març. 

Aquesta organització de base ja compta amb més de 200 assemblees locals a tot el país, i té com a objectiu, per mitjans democràtics, consolidar la majoria social a favor de la independència, i exercir pressió sobre els partits polítics dels quals la majoria de votants donen suport a aquest noble objectiu, per fer incloure (en alguns casos, per primer cop) el seu compromís amb la independència mitjançant un referèndum o un plebiscit, en llur programa electoral de 2014.

Ningú no amaga la gravetat dels desafiaments que s'acosten. En l'àmbit internacional, els precedents hi són perquè tots els vegin. N'és un bon exemple la despietada pressió diplomàtica espanyola exercida sobre les federacions esportives nacionals a tot el món, per evitar que les federacions esportives catalanes siguin acollides en les corresponents federacions internacionals (un cas àmpliament difós d'això va ser el de la Federació internacional d'Esports de Patins). 

És gairebé increïble que 20 federacions catalanes hagin aconseguit ser reconegudes! Tampoc alguns altres països hi simpatitzen gaire: els tribunals francesos van bloquejar la Federació Catalana de Rugbi, membre fundador de la Federació Internacional de Rugbi Amateur el 1934, i els seus intents per anul·lar la seva expulsió el 1941, quan els règims de Pétain i Franco eren al poder. Els catalans estan aprenent els avantatges de ser ambiciosos. Com d'una altra manera haurien pogut aconseguir un domini a Internet de nivell superior, el .CAT, que cobreix la totalitat català (llengua) de la comunitat?

El 10 de març pot resultar ser un important esglaó en la ferma marxa dels catalans recorrent el full de ruta cap al què, al cap i a la fi, no és menys (ni tampoc més) del que la majoria dels pobles europeus ha aconseguit, tot i que sovint a costa del vessament tràgic de sang. És la meva esperança sincera que Europa aprovi, i fins i tot animi, l'ús de mitjans democràtics per permetre que els catalans forgin el seu propi lloc en el món i fer la seva contribució a un planeta més just, més sostenible i més pròsper.

(Podeu enviar l'original d'aquest article, redactat en anglès, als mitjans de comunicació estrangers per a fer difusió de la situació que viu Catalunya. Cliqueu aquí per a accedir a l'article original.)

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Miquel Strubell
Miquel Strubell
Sociolingüista
Opinió · Política
Incredibilitat
Opinió · Política catalana
Quan i com farem futur?
Opinió · Política catalana
Ja he dit que això és una guerra!
Opinió · Política catalana
Els representants de la CUP
Opinió · Política catalana
Congrés internacional: "Avenços recents en soscavar el procés d'independència de Catalunya"
Opinió · Llengua
Un privilegi?
Opinió · Política
Transitorietat
Indica publicitat