Ha estat la seva absència en determinats barris de les grans ciutats de l'entorn metropolità, una de les claus que explica l'entrada de Plataforma a L'Hospitalet, Santa Coloma de Gramanet o Mataró, o l'èxit de Garcia Albiol a Badalona. I és també, la feblesa socialista, el que explica en bona part l'ampliació de la força electoral dels xenòfobs a determinades ciutats mitjanes del país com Vic i El Vendrell.

Són segments de les classes  populars, que històricament havien donat suport al Partit Socialista, els que avui han passat a donar suport a l'extrema dreta local. Tampoc és cap novetat. S'ha viscut en altres societats europees. Caldrà  que l'esquerra oficial catalana repensi molts dels seus plantejaments. M'atreveixo a afirmar que la qüestió no és assumir els pressupòsits dels extremistes ( "primer els de casa"),  com alguns poden estar temptats de fer, sinó recuperar la capacitat de defensar i representar els interessos materials dels veïns dels barris. I és clar, assumir que la immigració, com tot fenomen social, ve carregada de problemes i oportunitats, amb guanyadors i perdedors.

Són els que avui se senten perdedors i només viuen els problemes que genera la immigració, els que voten per l'extremisme antiimmigrant. Cal fer feina als barris, com explica molt bé, aquests dies, el jove de Badalona i d'origen pakistanès, recent Premi Voluntariat de la Fundació Esplai, Umair Dar, però també, saber explicar-la. Potser assumir que aquesta és una nació d'immigrants ens ajudaria. Fa temps que ho hem deixat d'explicar. Molts dels qui avui rebutgen la immigració foren immigrants al seu dia. Aquí el Partit Socialista hi té una gran responsabilitat. Teixir, de nou, el relat del que som i d'on venim, ens ajudarà a evitar que el virus del racisme s'estengui al nostre país.