Aquesta setmana s'han presentat els pressupostos de la Generalitat per al 2011. La seva exposició de motius sintetitza el gravíssim risc de col·lapse de les finances catalanes.
L'any passat la Generalitat va tenir un dèficit de 7.607 milions d'euros i el d'aquest any es preveu de 5.408 milions. La Generalitat necessitarà endeutar-se en més de 12.000 milions d'euros. La intervenció de la Generalitat per part de l'Estat espanyol no es pot descartar si el sistema financer, recelós, no proporciona aquest crèdit enorme.
Al mateix temps s'ha creat una Comissió pel Concert Econòmic al Parlament de Catalunya. Hem tornat al dia de la marmota. Ha canviat alguna cosa en relació a l'estiu del 2005 quan els diputats catalans va acordar l'apartat financer de l'Estatut que va ser tombat a les Corts? Aquelles propostes van ser retallades a Madrid amb el consentiment dels representants catalans. I la situació jurídica ha empitjorat amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. El problema del finançament no és arribar a un acord a Catalunya; la qüestió és com defensem els nostres drets fiscals davant l'Estat espanyol. No hi ha cap fórmula màgica dins la rutina política per aconseguir que l'Estat espanyol cedeixi els 20.000 milions d'espoli fiscal.
Des de 1714 només hem aconseguit grans salts en les reivindicacions catalanes, com la creació de la Mancomunitat o els dos restabliments de la Generalitat d'una única manera: combinant grans victòries electorals amb grans mobilitzacions populars. L'any 1907 les eleccions de Solidaritat Catalana va aconseguir quasi el 100% de la representació del poble català per als partits catalans, després de grans manifestacions arreu del país. Aquesta victòria va portar a la creació de la Mancomunitat. L'any 1931 el triomf absolut d'ERC a les eleccions municipals va anar acompanyat de grans multituds al carrer, fet que va permetre la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià. L'any 1977 el triomf dels partits catalanistes, la constitució de l'Assemblea de Parlamentaris i la gran manifestació de l'Onze de Setembre van forçar el Govern espanyol a acceptar el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu President a l'exili, l'únic acte rupturista de la transició.
El poble català ha de reaccionar i estar a l'alçada d'aquests exemples històrics per recuperar la sobirania fiscal que tenia la Generalitat i li va ser arrabassada per la força de les armes l'any 1714. No perdem el temps fent Comissions al Parlament de Catalunya. El 10 de Juliol de l'any passat un milió de catalans ja es va mobilitzar contra la sentència del Tribunal Constitucional i la manifestació va esdevenir un clam per la sobirania. Convertim les properes eleccions a Corts Espanyoles en un autèntic plebiscit a favor de la devolució de la sobirania fiscal que va tenir la Generalitat des de la seva fundació fins a 1714. El poble català té el nivell de consciència necessari per una actuació històrica d'aquest abast en relació al dèficit fiscal. Només cal traslladar el gran entusiasme de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 a les urnes a la propera convocatòria, el març del 2012.
No pot repetir-se el gran error de les anteriors eleccions espanyoles. El desembre del 2007 centenars de milers de persones van desfilar contra el col·lapse de les infraestructures, però no va tenir repercussió política. Tres mesos després el partit de la ministre 'Maleni', el PSOE, va treure els seus millors resultats a Catalunya, 25 diputats. I CiU i ERC els pitjors resultats, 10 i 3 diputats respectivament. Aquesta ha estat la gran feblesa del poble català, com s'ha demostrat en la votació sobre el Fons de Competitivitat. El març del 2008, les dues candidatures d'obediència catalana va posar de caps de llista els dos caps de llista més pactistes, allunyats de les mobilitzacions populars. Es calcula que hi va haver mig milió d'abstencionistes, vots en blanc i vots nuls que en altres eleccions votaven forces catalanistes.
La manera de traslladar l'esperit de la manifestació del 10 de Juliol és presentar una candidatura de les personalitats més rellevants del nostre poble, en especial d'aquelles que han destacat en la defensa dels nostres drets fiscals i de les nostres infraestructures. Aquesta candidatura ha de comptar amb un doble suport: per un costat de CiU, d'ERC, d'ICV i d'altres partits no sucursalistes; per l'altra de les entitats que, encapçales per Òmnium Cultural, van organitzar la manifestació del 10 de Juliol. Aquesta candidatura ha de fer una campanya diferent al que s'ha fet fins ara; no una campanya publicitària, sinó una campanya militant a cada població i a cada barri seguint el model de les Consultes, entusiasmant els seus 50.000 voluntaris.
Amb una candidatura i una campanya d'aquest tipus i amb aquest objectiu la força del nostre poble esclataria. S'aconseguiria el que mai no s'ha assolit en les darreres dècades: la majoria de diputats i senadors catalans de partits d'obediència catalana, determinats a no consentir l'espoli fiscal. Contra una majoria catalana d'aquesta naturalesa l'Estat espanyol hauria de cedir com ho va fer l'any 1931 davant la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià. Com ho va tornar a fer l'any 1977 davant l'Assemblea de Parlamentaris i va admetre el restabliment de la Generalitat. Ara toca la devolució de la sobirania fiscal de la Generalitat, anul·lada per la força de les armes el 1714.
L'actual feblesa del PSC-PSOE ofereix l'oportunitat que, a les properes eleccions, els partits d'obediència catalana tinguin la majoria de diputats catalans al Congrés al voltant de la reivindicació de la sobirania fiscal. Seria la primera vegada des de 1979 i determinaria una nova etapa en les relacions entre Catalunya i l'Estat espanyol. Perquè, un cop trencat el gel en els sectors socials amb consciència nacional més feble, l'hegemonia dels partits d'obediència catalana seria permanent, com va passar a les eleccions de Solidaritat Catalana de l'any 1907. A més la victòria catalana evitaria, probablement, la majoria absoluta del Partit Popular i encara que la tingués no podria retardar però no impedir el triomf del poble català.