Cada dos per tres surt als mitjans on encén focs d'aquells que només cremen els altres, de vegades fa veure que n'apaga algun, sobretot d'aquells que s'inventa, i aleshores és una mena de solucionador de no-res.

La seva actitud és aplicada, no com la d'aquells companys seus que practiquen el cinisme i es rabegen vacil·lant i exhibint un poder prepotent autoatorgat. Ell, fa veure que s'ho creu i posa cara greu, d'enrabiat de veritat, o bé cara de pòquer. Els dies més agosarats, s'allibera de tota culpa amb un: i què?
D'això que fa el senyor ministre se'n diu minorar i, què lleig, oi?, que copiï tant algun altre company seu que fa el mateix amb la llengua"
La seva aplicació no té límits: informes cuinats expressament, casualment per afavorir-se o per anul·lar l'adversari polític; declaracions contundents de poca cura ni fiabilitat, de vegades ben greus i sempre amb un to d'antidemocràtiques. Ha entès que la qüestió és crear enrenou, de cridar primer i més que ningú, per allò de semblar que tens raó. Llavors, un cop engegada la maquinària, ja no hi ha temps per pensar en les possibles i greus conseqüències. Sobta en un home que es ven tan recte i és que l'afany de ser estimat i valorat pels qui l'han ben situat ho pot tot.

Doncs bé, la seva darrera aparició en escena –potser no seré a temps de publicar l'article que ja ens haurà regalat una altra perla-- ha estat arran del fet més que greu de la possible interferència de la Policia nacional una investigació dels Mossos. Després d'haver-nos dit que el perill més greu que tenim a l'horitzó és el del gihadisme, es veu que s'ha desdit ràpidament i ha trobat que el pitjor, el pitjor de tot és que una policia --que també hauria de considerar seva o si no cosina germana-- hagi mostrat la professionalitat i un alt grau de competència en una investigació. Segurament això li ha fet creure que d'això se'n derivaria un protagonisme que, ai làs, el senyor ministre no ho pot consentir.

No valoro la gravetat dels fets, ja ho ha fet gent competent en el tema, però de tot això sí que m'interessa una cosa. I és que el senyor ministre en les seves greus i alterades declaracions ens ha donat un bon consell. Ha dit que la nostra policia no té sentit d'estat i, de retruc, la nostra societat catalana no és apta per a certes coses. Falta de volada? No, cal tenir sentit d'estat i això o es té o....
Que els nostres polítics obeeixin i tinguin sentit d'estat, d'estat català, és clar, perquè l'altre ja està ocupat per ments preclares"
La idea de menystenir un territori i una cultura que –de moment-- formen part de l'Estat que el senyor ministre representa i que també li dóna de menjar hauria d'avergonyir l'esmentat senyor ministre, perquè ens fa saber que no som dins l'Estat, o bé que aquesta pulsió o talent (el sentit d'estat) no es pot tenir sinó actuant des del centre peninsular. D'això que fa el senyor ministre se'n diu minorar i, què lleig, oi?, que copiï tant algun altre company seu que fa el mateix amb la llengua que no és la seva? No hi ha més idees en circulació?

Sempre serà el mateix, perquè comença a semblar la cançó de l'enfadós i a ser tan avorrit com perillós. Jo recomano fer cas del senyor ministre i diria que ja fem tard. Que els nostres polítics obeeixin i tinguin sentit d'estat, d'estat català, és clar, perquè l'altre, ja està ocupat per ments preclares. Amb tot el respecte i agraïment. Gràcies pel bon consell, senyor ministre!