Rafael Romero diu que cal "deixar de banda inversions de rendibilitat més que dubtosa i centrar-se en les que... són eficaces i eficients". Si fos un lector estranger, pensaria que veig visions: qui en el món fa inversions per llençar els quartos?

Molts tenen clar que tota la bombolla que se'ns ha petat a les mans ve de la mentalitat frívola dels que manen. Quan el primer ministre espanyol té vinculacions amb Valladolid, doncs TGV a Valladolid (des de Madrid sempre, ça va sans dire!). Quan el primer ministre espanyol té vinculacions amb Valladolid, doncs TGV a Valladolid. Quan el primer ministre espanyol és d'origen gallec, doncs TGV a Galícia. I quan es queixen segons quins aragonesos, doncs apa! A foradar el Pirineu pel mig!

Ray LaHood, secretari de transports nordamericà, va comentar, meravellat pel TGV espanyol i amb una bona dosi d'ironia, que "Vostès són rics, nosaltres això no ens ho podem permetre". Ja fa un parell d'anys que Germà Bel ho va dir ben clar: "l'AVE és una inversió política, sense cap sentit des del punt de vista econòmic". Les solucions passen per un canvi de mentalitat. Diu Josep Oliver Alonso: "Prefereixo que em controlin des de Brussel·les. El rigor alemany ens convé". "Ara cal anar cap a fórmules com les de França, on només es fan les infraestructures que es justifiquin per estudis de retorn de la inversió" (Daniel Albalate).
El panorama, per a qui es pugui quedar a l'Estat espanyol, és desolador"
Però la disbauxa no afecta només el pressupost general de l'Estat (d'entrada, per pagar la infraestructura; però després, mentre no es tanquin, per pagar el manteniment de totes aquestes infraestructures deficitàries). A l'Econòmic llegeixo que "la campiona de l'endeutament, Telefónica, [vol] alleugerir part dels €56.304 milions que deu". Les 35 empreses espanyoles de l'IBEX deuen €603.558 milions, "xifra que suposa un 56,23% del PIB de l'Estat".

El panorama, per a qui es pugui quedar a l'Estat espanyol, és desolador. "La gent ha de tenir clar que si s'estreny el cinturó avui és perquè d'aquí a quinze anys siguin recompensats els que ara pateixen més", diu Josep Oliver. Quin panorama, ja dic. Darrere dels economistes necessitem un exèrcit de psicòlegs... que no podrem pagar.

No diré la frivolitat que tot això fa que m'aixequi de la butxaca per anar a prendre'm un Nolo*il (no vull fer publicitat), perquè podria ser. La veritat és que m'està fent nosa el meu particular Producte Interior Brut: la pedra al ronyó que m'han de pulveritzar demà passat!

Sort que els catalans tenim un bri de llum: una renovada confiança en el nostre país. Un superàvit comercial amb l'estranger de €3820 milions, l'any passat. Multitud d'iniciatives solidàries (no només les grans com Caritas o les Maratons de TV3; també n'hi la de locals con SOSRichi, a l'Empordà. Sonades victòries dels nostres esportistes. I per damunt de tot, la confiança de saber que els que creiem que els catalans viurem més bé amb el nostre Estat (propi o independent, és el mateix per a mi!) aglutinem la majoria (ara ja absoluta!) de la població: el 51%.