Cal avortar de totes totes que un poble amb cultura i llengua pròpies pugui viure amb dignitat, decidint per si sol com vol encarar l'esdevenidor.

S'ha instaurat la llei de la selva. Tot s'hi val. Sembla, també, que només una banda ha de demostrar que no està en fals, mentre l'altra etziba a tort i a dret maquinacions quimèriques que fan enrojolar haver-les de repetir. I sempre s'hi veu amb cor qui té interessos personals, o de partit, que darrerament veiem que acostumen a barrejar-se, tot fent passar aquests interessos personals per davant d'interessos col·lectius.

També el llenguatge hi té el seu paper. La funció comença sempre amb eufemismes, però ja fa força temps que assistim a l'ús inapropiat i irresponsable de conceptes tan seriosos com –i faig referència a exemples ben recents- 'nazi', per qui manifesta el dret a denunciar injustícies o a defensar democràticament allò que li pertoca ; 'feixista' a qui té actituds democràtiques, quan qui ho diu és precisament qui defensa o actua de manera intolerant; i també 'pederasta', per qualificar un model d'immersió lingüística que s'ha revelat com un model integrador i pacificador, mot que té un significat ben precís, però que sembla que ningú no pot perdre temps anant a consultar-ne el significat al diccionari.
Cal lluitar per la sobirania, però cal que ens agafi amb un model de país diferent del que tenim ara"
Aviat ja no ens caldrà defensar un model lingüístic, sinó preguntar-se per què tenim personatges amb veu pública que, tot i no haver estat educats en català, representa que a escola no hi han après gaire. Una situació ben galdosa pels milers i milers de mestres i professors que s'han deixat i es deixen cada dia la pell, salvant dificultats de tota mena per fer que els ciutadans sàpiguen parlar amb propietat, que entre tots aprenguem que cal respectar les idees de tots, que cal saber esperar el teu torn per parlar i, per damunt de tot, que no s'ha de faltar al respecte. Quin model veuen fora de l'escola els nostres infants i joves? Què escampem a través dels mitjans?

I és dels mitjans de qui hem de demanar també actituds responsables. S'ha instaurat la moda de dir que els mitjans han d'informar de tot. Ben d'acord. Però com? Fent-se ressò de totes aquestes declaracions irresponsables i donant-los una cobertura desmesurada? El periodisme només ha de ser reactiu, o també ha ser proactiu? Encara aquesta setmana, un programa important de la nostra televisió pública tenia a bé de fer la pregunta següent del dia: Què en penseu de l'espectacle provocat per la Pantoja a la sortida dels jutjats?
Ens urgeix pensar en com ha de ser la Catalunya catalana"
Interessant! Crec que no sóc l'única ciutadana de Catalunya que es pregunta per què els nostres mitjans públics han de fer de caixa de ressonància de declaracions malintencionades fetes per part de persones –repeteixo, amb interessos més que dubtosos- que sovint són insultants per a la intel·ligència . O haver de sentir contertulians que de vegades no deuen haver tingut temps de reflexionar sobre el tema motiu de debat, però que en canvi generen opinió. No és així com podrem construir un país nou.

És per això que veig en la lúcida recomanació del ministre Arias Cañete que ens dutxem amb aigua freda per estalviar aigua, una brillant metàfora del que ens urgeix fer: una bona dutxa d'aigua freda que ens deixondeixi d'aquest ensopiment reactiu dels nostres mitjans i ens apressem a construir un imaginari de país, propi. Cal lluitar per la sobirania, però cal que ens agafi amb un model de país diferent del que tenim ara. En definitiva, ens urgeix pensar en com ha de ser la Catalunya catalana.