L’acord aconseguit a Madrid per l’Estatut, contràriament al que s’esperava, ha portat malestar a Catalunya. Vicent Sanchis en parla a un article, Múscul cívic, múscul nacional, en què defensa que “Si l'Estatut no ha arribat a més ha estat bàsicament per una qüestió de músculs. De mús L’acord aconseguit a Madrid per l’Estatut, contràriament al que s’esperava, ha portat malestar a Catalunya. Vicent Sanchis en parla a un article, Múscul cívic, múscul nacional, en què defensa que “Si l'Estatut no ha arribat a més ha estat bàsicament per una qüestió de músculs. De múscul cívic i de múscul nacional. Tots els ressorts que defensen una Espanya exclusivament autonòmica i gràcies s’han disparat contra el projecte català. Els pilars de l'Estat s'han mogut amb virulència. El rebuig a l'Estatut no ha estat només cosa del PP. El poder polític, el poder judicial, el poder mediàtic, el poder econòmic, el poder financer, el poder religiós i fins i tot el poder militar han anat sumant crispacions. I tots aquests poders han encès la preocupació i la indignació en la majoria d'una societat que ha despertat tots els fantasmes antics. L’anticatalanisme secular espanyol s'ha remogut. En forma d'amenaces o de boicot”. A Catalunya, però, no hi hagut una reacció contra aquesta actitud. Ens hem limitat a fer via per evitar que la crispació augmentés: “Si aprovar el tercer Estatut de Catalunya implicava un viatge iniciàtic, ningú pot estranyar-se davant el port final. Al vaixell dels partits catalans li ha faltat una logística sòlida. Molt poca gent a Catalunya hauria estat disposada a perdre-ho tot per un concepte com el de nació. Molts catalans volien millorar el finançament autonòmic, però només una part mínima haurien rebentat la possibilitat d'acord defensant el mateix tracte financer que reben el País Basc i Navarra. El múscul nacional de Catalunya és prim. El d'Espanya no ha perdut fibra. Més aviat al contrari, sembla que, després de la debilitat amb què va arribar al final del franquisme -provocada per tots els excessos nacionals del règim- s'ha regenerat. Espanya és una nació perquè ho diu la seva Constitució. Catalunya no ho és, encara que ho digui el seu Parlament. Una vegada més, la relació s'estableix des de la desigualtat”.
