Per la seva importància reproduïm de manera completa l'article de Miquel Strubell, col·laborador habitual de Tribuna.cat, aparegut a El Punt AVUI.



"Ara és l'hora... de les emocions"
Les paraules, i els conceptes associats, sovint evoquen imatges i sentiments, de caire positiu o negatiu. Un mateix concepte de vegades pot ser expressat de més d'una manera. Parlant de l'actual procés sobiranista, per exemple, es pot descriure com una emancipació en què un jove adult assumeix la responsabilitat de la seva pròpia vida o una separació (o divorci), un procés dolorós que és la constatació d'una relació fracassada.

En aquest sentit, no és el mateix contemplar una descolonització que una secessió, un fet que aquells que conceben l'Estat com a una unitat "natural", com un cos que té una única i predeterminada forma, perceben com a una amputació.

El vocabulari conté multitud de termes oposats per descriure les relacions entre persones o grups, en els quals un desperta emocions negatives i l'altre, positives: odi / amor; humiliació / lloança; desdeny / respecte; menyspreu o mofa / admiració; ridícul / dignitat; vergonya / orgull. Hi ha també parelles de mots que no descriuen les relacions entre persones: pessimisme / optimisme; amenaça / oportunitat; passivitat / entusiasme o il·lusió.

En aquest sentit, el que per a molta gent (sobretot la gent més gran, i la més acomodada) és positiu és l'status quo, i el que és negatiu és el canvi. Això hem vist que és molt important, i de fet va fer perdre el referèndum d'Escòcia, segons tots els indicis.

Sovint l'evolució política a Catalunya, en boca dels polítics i mitjans de Madrid, es descriu com a órdago o com una deriva. També intenten apropiar-se de conceptes positius com "llibertat", "democràcia", "solidaritat", "tolerància", pintant el procés en termes oposats i negatius: "imposició", "dictadura / antidemocràtic", "egoïsme" o "insolidaritat".

Com ha de reaccionar davant això el discurs a favor del canvi? Doncs dibuixant un panorama actual insostenible, unes tendències negatives, que fan que el canvi siguin l'única manera de tenir una possibilitat de salvar-nos.

També amb termes amb càrrega emotiva positiva. Parlant de construir un país nou, de l'oportunitat de fer les coses més bé; i dobles negatius com ara posant fi a les coses que van malament (la lentitud de la justícia, l'atur, la corrupció...)

És molt preocupant veure com s'estimulen envers nosaltres uns sentiments de rebuig, acusant-nos de ser nazis, de fer com Goebbels, d'intolerants, de manipuladors de la història (o víctimes de la manipulació), d'adoctrinadors (o víctimes), d'insolidaris i garrepes, de fomentadors de l'odi contra Espanya.

L'objectiu d'aquesta projecció de trets negatius propis cap als catalans seria de traslladar a la societat espanyola un sentiment d'indignació davant d'uns suposats fets i actituds execrables. Així, els catalans (o els separatistes, o els nostres dirigents) seríem més mereixedors de mà dura, intervencions militars, guàrdies civils retirant urnes, impugnacions, supressió de l'autonomia, de càstigs per rebel·lió, desacatament, sedició, malversació de fons públics, evasió fiscal, prevaricació... Tot seria justificable en proporció a la percepció del grau de malfactoria dels catalans.

Tot aquest llenguatge d'un to que va pujant in crescendo recorda els hate media de Sèrbia o Ruanda que van desembocar en guerres i assassinats en massa. És d'una irresponsabilitat política i social enormes.

D'altra banda, atacant els sentiments no arribarem enlloc, i més en una societat en què molta, molta gent pertany o té família vinguda de fora, i vincles forts amb els seus llocs d'origen. Molta d'aquesta gent s'identifica amb Súmate, que desmunta les teories simplistes de bons i dolents, que ja vaig denunciar fa dos anys.

Això enllaça amb la relació entre emocions i identitat. Veiem com l'argumentació dels unionistes és que l'independentisme ataca la identitat espanyola amb la intenció que això provoqui una emoció de rebuig en gran part de la població catalana. És el discurs de sentir-se estranger en la pròpia terra. Naturalment, la doble identitat és tan possible com el fet de ser ciutadà de més d'un país. Per tant, el sobiranisme neutralitza tant com pot aquesta angoixa (real o impostada, no ho vull debatre). Acabo d'esmentar Súmate, important en aquest context.

Lligat amb això hi ha les pors relacionades amb les pensions, que no tenen a veure, entenc, ni amb el lloc de residència ni amb la nacionalitat. Qui ha pagat tota la vida a una administració a canvi de la promesa d'una pensió vitalícia, el pensionista actual, no ha de patir. Però pateix, en part pel conservadorisme del qual he parlat abans... La idea que la separació de Catalunya d'alguna manera destruirà Espanya, que la fragmentarà, que la trencarà, forma l'element central emotiu del discurs en contra de la independència.

La rèplica és la relació de tu a tu, de bon veïnatge, que s'ha dit manta vegades i consta a tots els documents de l'Assemblea i dels principals partits implicats en el procés.

Psicòlegs per la Independència neix amb la voluntat d'orientar el discurs favorable a la creació d'un nou país, més just, més lliure, més democràtic, més pròsper i més feliç. Pretén posar en relleu els elements usats pels contraris (legítimament contraris) per tal d'associar el nostre futur amb emocions negatives, i especialment amb la por: por del desconegut, de la incertesa, de les amenaces bíbliques amb què ens afligeixen.

Naturalment, la resposta al contingut material dels arguments contraris correspon als politòlegs, als economistes, als empresaris o a qui pertoqui en cada cas. Però entre els partidaris de l'emancipació de Catalunya, també hem de predicar que el discurs no entri en terrenys que poden ferir sensibilitats. En algun lloc he demanat menys banderes i més raonaments.

Provarem de permetre, en definitiva, que el nostre futur col·lectiu el decidim sense deixar-nos endur per les emocions d'un signe o d'un altre. I ho farem... amb il·lusió, això sí!