El paper dels historiadors sovint és incomprès i menystingut, però per a qualsevol país és important tenir el relat dels seva història, escrita en primera persona, i no pas per tercers que sempre poden tenir un biaix evident. Aquesta és una condició necessària, però no suficient per a poder vertebrar el present i el futur. Així, per exemple,

en l'antiga URSS es deia que "el passat era l'única cosa incerta", per l'adaptació que es feien dels fets històrics cada cop que hi havia una purga i calia suprimir la presència de determinades persones dels llibres i de les fotografies oficials.

L'exemple de l'URSS és un cas paradigmàtic, però a Catalunya en tenim molts. Diferents fets que han tingut lloc aquesta setmana ens ho recorden. D'aquesta manera, posant un altre exemple, vam començar la setmana amb la notícia de la presentació d'un llibre d'una estudiosa de la universitat americana de Georgetown on s'argumenta que Cristòfor Colom tenia el català com a llengua materna i que, per tant, provenia dels territoris de la Corona d'Aragó. s un llibre que s'afegeix a una bibliografia cada cop més extensa que analitza aquest fet i, inevitablement, el perquè se n'ha volgut amagar l'origen durant més de cinc segles.

Un segon fet va ser la presentació divendres passat del documental 'Hollywood contra Franco' d'Oriol Porta. Aquest reportatge mostra l'impacte que la guerra civil del 1936-39 va tenir a la indústria cinematogràfica de Hollywood. Es fa un repàs de les pel·lícules que es van fer en defensa de la República i de les repercussions que això va suposar pels seus guionistes durant els anys de la caça de bruixes. s un documental que reivindica el compromís polític del cinema, i que té el seu origen en la voluntat d'analitzar aquest fet des d'aquí, abans que no ho facin uns altres.

Volgudament o no, la presentació d'aquest reportatge a coincidit amb la commemoració de l'afusellament del President Lluís Companys ara fa seixanta-nou anys, i amb la petició del Govern de què s'anul·li el judici al President Companys. s inevitable preguntar-se com pot ser que un Estat que es vol dir democràtic i que es troba a les portes de tenir al presidència de la UE el primer semestre del 2010, encara no ha fet aquest gest. La història, com ens recorden els dos fets que hem citat, acaba posant a cadascú al seu lloc.