Sempre des d'un peculiar punt de vista, els gironins s'esforcen a marcar perfil propi davant Barcelona. Es resisteixen a entrar a formar part de la maquinària barcelonina en molts àmbits: polític, econòmic, mediàtic, etc. En algunes aventures se n'intenten sortir, però en d'altres, com en el sector financer, el desenllaç de l'aventura ha caigut pel seu propi pes.

Malgrat els esforços del president de Caixa Girona, l'economista nomenat pel PSC Manel Serra, per impedir que la caixa de la Diputació de Girona s'incorporés a un procés de fusió amb d'altres entitats -tot i que el representant màxim dels socialistes havia votat sí a la fusió amb Caixa Catalunya i Tarragona inicialment, i després en contra de la d'Unnim a darrera hora-, Caixa Girona tindrà el pitjor dels finals per a la seva història en termes d'arrelament al territori. L'absorció per part de la primera caixa d'estalvis de l'Estat, La Caixa, és una conseqüència lògica dels jocs provincians d'un president i el seu consell d'administració, amb més representació política de la que caldria en una entitat professional.

Intentar en aquests temps anar en solitari amb una morositat superior al 5%, unes reserves més aviat minses i un patrimoni modest, és si més no, un error estratègic garrafal. Per a La Caixa, que compleix amb una petició del Banc d'Espanya, xuclar Caixa Girona és com fer un glop d'aigua que no li comportarà pas mal de ventre, un joc de nens. Però per a Girona suposa perdre la seva caixa, arrelada al territori i amb una llarga història. Però l'entitat va tenir la seva oportunitat de sumar-se a projectes de fusió, que no d'absorció, primer amb Caixa Catalunya, i després amb Unnim. Dos projectes, més el segon que el primer, que li donaven garanties de supervivència com a entitat pròpia. Però com totes les "males llengües" del sector financer apunten, les cadires han pogut més que la racionalitat econòmica. I és una llàstima per a Girona.