La guerra de l'Afganistan està tan privatitzada com la de l'Iraq. s a dir, 74.000 treballadors d'empreses militars privades, en la seva major part nord-americanes, operen al país en tota mena de missions. Ni a l'OTAN ni als Estats Units els agrada parlar d'aquesta realitat, però el fet és que hi ha més empleats d'empreses privades de seguretat que soldats nord-americans.
La comissió parlamentària nord-americana sobre la concessió de mercats en temps de guerra va desvelar, el passat mes de novembre, que a l'Afganistan hi havia més mercenaris de la guerra que soldats nord-americans,i va destapar, així, un dels secrets d'aquest conflicte. La més famosa d'aquestes empreses a la guerra de l'Iraq, Blackwater -que ha canviat de nom degut a la seva mala imatge causada per les matances de civils a l'Iraq- també és present a la guerra de l'Afganistan a través de la seva filial Paravant. El passat mes de maig tres treballadors de Paravant van matar un automobilista a Kabul, en un incident fortuït.
Les principals empreses privades militars que operen a la guerra afganesa són nord-americanes, començant per Paravant i MPRI (Military Professionnal Ressources Incorporated), i seguint per DynCorp i altres. Aquestes empreses és dediquen a formar els soldats i policies del règim afganès del president Karzai, ja que un dels objectius de la presidència d'Obama és capacitar les forces armades i policials afganeses per poder fer front, elles soles, a la guerrilla dels talibans en un període de cinc anys.
Dyncorp és la que s'encarrega d'entrenar els policies afganesos, amb un pressupost de 1.500 milions de dòlars anuals. MPRI i Ronco formen els militars destinats a la lluita contra els explosius casolans que fabriquen els talibans. ArmorGroup protegeix l'ambaixada dels Estats Units a Kabul. MPRI, entre altres feines, està instruint els conductors de blindats de l'exèrcit afganès. I l'empresa militar privada RM Asia, formada per instructors de l'ex-Iugoslàvia, forma els mecànics pel 205 cos de l'exèrcit afganès.
Com és habitual en un conflicte, els incidents amb aquestes empreses no deixen de succeïr-se. Com el que va passar el mes d'octubre a la província d'Helmand, on van ser expulsats els instructors de Paravant contra els quals es van revoltar els soldats afganesos perquè els primers bevien alcohol davant seu durant el Ramadà. Com que els instructors tenien por que els soldats afganesos els hi disparessin en les pràctiques de tir amb foc real, aquests van exigir la presència de militars britànics en els polígons de tir. Els britànics s'hi van negar i Paravant va perdre el contracte.
Evolució dels avions no tripulats
Aquesta guerra també ha servit per donar un impuls i desenvolupar la indústria armamentista en el sector dels avions no tripulats: els drons. El 2010 els nord-americans s'hi gastaran 3.000 milions de dòlars en aquests programes. Actualment, els Estats Units disposen d'una flota aèria de milers de drons que van des del petits minidrons fins els Global Hawk (alta altitud i llarga resistència). Els primers poden ser llençats a mà, volen durant 90 minuts fins a una distància de 10 quilòmetres i el seu preu (avió més estació terrestre que el guia) uns 200.000 euros.
Els Global Hawk, no armats, volen durant 36 hores a 20.000 metres d'altitud i tenen un abast de 20.000 quilòmetres. A mig camí s'hi troben els drons tàctics catapultats, que volen entre dos i vuit hores, fins a 6.000 metres d'altitud i una distància de 200 quilometres (preu d'uns 30 milions d'euros) i els drons de mitja altitud i llarga resistència, que poden anar armats, volen durant 30 hores entre 5.000 i 15.000 metres d'altitud amb un abast de 1.000 quilòmetres (preu de 40 milions d'euros). Estan en fase de preparació els microdrons (des d'alguns grams a dos quilos de pes) i els drons de combat, que volaran a una altitud de 12.000 metres, podran portar fins a dues tones de pes i tindran un radi d'acció de 4.000 quilòmetres.
Aquests aparells vigilen i protegeixen les tropes de l'OTAN, exploren les muntanyes a la recerca de grups de talibans i ataquen amb míssils, al Pakistan, dirigents d'Al Qaeda i dels talibans (afganesos i pakistanesos). En aquesta última funció s'han mostrat molt efectius en eliminar un bon nombre de destacats dirigents dels grups esmentats. El mercat dels drons està en expansió i els Estats Units el dominen en un 70%. Les potències es gastaran, fins el 2017, 35.000 milions d'euros per construir uns 25.000 d'aquests aparells. En aquesta indústria els Estats Units són els primers seguits per Israel i França.
A aquesta primera generació de drons li seguirà una segona generació d'aparells més sofisticats encara que obligaran a renovar les flotes actuals a partir del 2014. També han entrat en aquest nou mercat armamentístic empreses britàniques, alemanyes i espanyoles. Una evolució totalment previsible: si ara aquests avions sense tripulació efectuen sobretot missions de vigilància i espionatge, en un futur proper aniran armats per convertir-se en noves armes d'atac en la seva major part.