Nicolas Sarkozy serà el nou president de França en obtenir el 53% dels sufragis a la segona volta de les presidencials gal·les, per un 47% de la candidata socialista, Ségolène Royal. Una de les claus de l’èxit del candidat conservador ha estat, sens dubte, seduir l’electorat del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen. En efecte, la dreta no ha avançat electoralment respecte l’esquerra: Sarkozy ha tret exactament el mateix percentatge de vot que Jacques Chirac contra Lionel Jospin el 1995. El que hi ha hagut, doncs, és un transvasament de suports de l’extrema dreta a la dreta tradicional. Així, el mapa de les zones de creixement del candidat conservador coincideixen exactament amb el de votants del Front Nacional. D'altra banda, els resultats de la primera volta també són bastant illustratius. Sarkozy ha tret ara un 31% dels vots, mentre que Chirac en va obtenir un 20% el 2002. Una diferència d'11 punts, que s'acosta al 9% de reculada conjunta entre el Front Nacional i el Moviment Nacional Republicà (una escissió del partit de Le Pen).

De fet, Sarkozy mai ha amagat l'estratègia de fer-se amb els votants lepenistes. En diverses ocasions, ha explicat que el seu objectiu és desacomplexar la dreta francesa que, segons ell, es troba cohibida per la pretesa superioritat moral de l'esquerra des del règim feixista de Vichy. Per això, Sarkozy aborda una agenda netament de dretes, amb la immigració i la inseguretat com a temes estrella.

Tanmateix, l'opa a l'electorat d'extrema dreta no és l'única explicació de la victòria de Nicolas Sarkozy. El líder conservador també s'ha sabut erigir com l'home capaç de canviar França. Al Ministeri d'Interior, per exemple, va aconseguir reduir notablement el nombre de morts a les carreteres, gràcies a la installació massiva de radars. En unes negociacions molt dures amb les grans empreses alimentàries i les cadenes distribuïdores, va arrencar un acord que va fer baixar un 2% de mitjana el preu dels productes de les grans superfícies. S'explica que, a última hora, Sarkozy va amenaçar els alts empresaris de sortir en roda de premsa denunciant la política tarifària dels grans grups industrials si no s'avenien a pactar.

Sigui com sigui, en un moment en què el país estava sumit en una crisi d'identitat política molt forta, en un moment en què s'havia generalitzat una sensació de decadència entre la societat francesa, Nicolas Sarkozy s'ha visualitzat com l'home capaç de canviar el rumb de la història. Enfront de la frase cèlebre de Lionel Jospin, que davant dels acomiadaments a l'empresa Michelin, va exclamar impotent "L'État ne peut pas tout" (l'Estat no pot amb tot), Sarkozy diu que ell sí que pot. Encara que s'hagi d'enfrontar al pensament hegemònic de l'esquerra, o encara que hagi d'amenaçar els grans grups industrials.

La incògnita, però, és què farà per aconseguir-ho. No se sap ben bé si la picada d'ullet a l'electorat del Front Nacional es traduirà en polítiques d'extrema dreta, o bé tot plegat haurà estat un exercici d'histrionisme, per captar els votants de Jean-Marie Le Pen, i poder aplicar reformes moderades. No se sap si Sarkozy vol dur a terme una política neoliberal i defenestrar el model social francès, o bé serà "el president que combatrà les injustícies", com va assegurar la nit electoral a la plaça de la Concorde. Ho veurem en els propers mesos.