França continua en flames. Milers de joves d’origen magribí i subsaharià, la majoria d’ells amb nacionalitat francesa, es revolten de forma anàrquica des de ja fa dues setmanes en contra de la vida que els ha tocat viure al bell mig d’Europa. Cada nit surten en grups reduïts, i expressen el seu malestar cremant milers de cotxes, botigues i edificis públics. És una revolta sense plantejaments polítics i molt poc ideologitzada. Es tracta, senzillament, d’una reacció visceral en contra de les condicions de vida dels barris de la perifèria de les grans ciutats franceses. És un crit de desesperació tan fort, que els joves fins i tot han cremat les seves escoles, ara per ara, l’única possibilitat que la societat els ofereix per escapar de la pobresa. I fins ara, una institució que sempre havien respectat. Milers de persones d’origen africà ja no creuen més en França ni en Europa. Pensen que estan condemnats a viure per sempre més en barris plens d’atur, de famílies desestructurades, de joves que no van a l’escola, de màfies que imposen la seva llei, de territoris prohibits per a la policia i de violència diària.

El cercle es tanca quan, fins i tot els fills de la immigració que aconsegueixen un títol universitari, no troben feina, per l’exclusió cultural que practica la societat francesa. Aleshores, els ciutadans d’origen africà comprenen que estan condemnats per sempre més. El nihilisme s’apodera dels joves. I la impotència i la ràbia els empenyen a cremar cotxes, o el que sigui. En un context tan dur com aquest, el fet que el ministre de l’Interior del Govern francès, Nicolas Sarkozy, es refereixi als joves de les banlieues, així en general, de púrria (racailles) és una manca de sensibilitat tan gran, que no és d’estranyar que els joves l’hagin agafat com a cap de turc de la revolta. Molts d’ells declaren a la premsa que només aturaran la ‘intifada’ si Sarkozy dimiteix. Un noi de vint anys declarava ahir a Le Monde: ‘Ens ofeguem, i en comptes de llençar-nos un salvavides, ens enfonsen el cap dins l’aigua’. I és que la política del Govern francès dretà de l’UMP ha estat un factor desencadenant de la revolta. El Govern de Dominique de Villepin ha retallat les ajudes a les associacions dels barris degradats, mentre que ha augmentat molt la pressió policial a les banlieues franceses.

És cert que cal acabar amb els territoris governats per les màfies. Però també cal donar escalfor social, esperança als desposseïts. I per començar, cal trobar fórmules per eradicar la discriminació cultural de la societat francesa, que esborra el futur dels fills de la immigració africana.