La política catalana està passant per una crisi important. Lluita ferotge entre els partits de govern, guerra bruta entre l’oposició i el govern, disputes fraticides a l’interior de totes les formacions polítiques... Tot està tan embolicat, que ja no sabem qui té raó, ni qui ha començat, ni sobretot, quina és la millor manera de defensar Catalunya.
Estem passant per una etapa complicada. És cert. Però, tenir crisis també és normal. Tots els països del món passen per períodes de desorientació. No anem gaire lluny. A França, per exemple. El Govern de Villepin està, literalment, en descomposició, a causa de la lluita fraticida entre els chiraquians i els partidaris del president de l’UMP, Nicolas Sarkozy. Les punyalades per l’esquena que es claven uns i altres fan feredat. L’últim escàndol (després de la revolta violent de les banlieues, de la vergonya internacional pel petroler Clemenceau, i de la greu crisi política generada pel projecte de contracte juvenil) s’anomena Clearstream. Resulta que el 2003 va saltar el rumor que diverses personalitats franceses, entre elles Nicolas Sarkozy, tenien comptes illegals a l’empresa Clearstream. Dit clarament: que cobraven comissions illegals multimilionàries. L’aleshores ministre d’Afers exterioris, Dominique de Villepin, va ordenar una investigació secreta, per esbrinar què hi havia de veritat. Sembla ser que el resultat exculpava totes les persones que apareixien a la llista, també Sarkozy, aleshores ministre d’Economia. Quan l’afer es va filtrar a la premsa, Villepin no hauria informat del resultat de la investigació, per mirar de desgastar el seu gran rival dins del partit a les eleccions presidencials, Nicolas Sarkozy. El resultat és que ara Sarkozy s’ha presentat com a part civil en el procés judicial, per saber qui va filtrar aquest rumor. I les males llengües diuen que el talp és un amic de Villepin... En fi, tot plegat es tradueix en declaracions contradictòries constants entre els membres chiraquians i sarkozistes del Govern francès. Un autèntic caos. I és que la crisi del model social francès és tan profunda, que fins i tot des dels dos partits majoritaris, el Partit Socialista i l’UMP, surten veus que defensen la fi de la V República, i la instauració de la VI.
Això pel que fa a França. Però, si mirem cap Anglaterra, el panorama tampoc és gaire encoratjador. La bona estrella de Tony Blair s’ha acabat. En el seu últim mandat han començat a sortir escàndols i més escàndols. I finalment, s’ha destapat la guerra oberta entre els partidaris de Blair i els partidaris del ministre d’Economia, Gordon Brown, que pressionen perquè Blair abandoni el Govern, i el deixi en mans de Brown. La pugna dins del Partit Laborista encara no es pot comparar amb la guerra intestina del Govern francès. Però, Tony Blair està a la corda fluixa. Sobretot després de la caiguda en picat del Partit Laborista en les eleccions municipals del 4 de maig. Els laboristes van perdre 319 regidors a Anglaterra, i van quedar tercers en percentatge de vot, fins i tot per darrere dels Demòcrates Liberals. A tot això, s’hi afegeix un malestar creixent entre la població britànica. I prova d’això, una enquesta de l’institut Joseph Rowntree Reform Trust va revelar fa un mes que un de cada sis britànics es planteja votar el partit d’extrema dreta British National Party (BNP).
Sobre Itàlia, tothom ja sap que no és precisament un oasi polític. De fet, molts comentaristes ja han posat el cronòmetre en marxa, per veure quan tarda a esclatar la primera crisi al Govern d’il professore Prodi, on hi conviu una autèntica barreja de partits d’extrema esquerra, comunistes i socialdemòcrates.
En definitiva, la crisi de la política catalana és preocupant. Però, no ens ha d’impressionar. De crisis, en tenen tots els Governs del món. I en moments difícils com aquests, hem de mantenir el cap clar, i la sang freda, per retrobar els camins que ens portin de la crisi a la renaixença. Perquè després de la crisi, vindrà, segur, una nova Renaixença.
